Del 26 al 31 de juliol hem pogut gaudir d’unes jornades dedicades a la meditació, en comunió amb la natura i amb una actitud d’obertura a la Transcendència.
Ara que ja portem un grapat de mesos condicionats per les angoixes que ens provoca la Covid, és bo d’aturar-se per tal d’apaivagar els neguits de la ment i mirar vers l’interior. I això és, precisament, el que hem fet aquests dies sota el guiatge del monjo Antoni Pou i de la Teresa Barzano, que han posat al nostre abast recursos que ens podien ajudar a aconseguir-ho.
La meditació és, sens dubte, una eina útil per a centrar la ment: hi hem dedicat força hores tot conscienciant la pròpia respiració, el manteniment de la postura apropiada i la utilització del mantra.
La contemplació de la natura pot ser també una eina eficaç per a les persones que volen viure l’experiència del moment present: caminar-hi ben a poc a poc tenint en compte els petits detalls de l’entorn –i restar-hi en quietud durant una bona estona- contribueix a fixar l’atenció i combat la tendència a la dispersió a la qual som tan propensos.
Prendre consciència del propi cos mitjançant tècniques com ara el Txi-Kung i dedicar temps a escoltar música (“escoltar” vol dir submergir-s’hi totalment) són altres dos recursos a què hem tingut accés aquests dies i que ens han ajudat en la tasca de copsar l’ara i l’aquí.
Meditació, contacte amb la natura, exercici físic, audicions musicals… Resumir amb aquests mots l’experiència viscuda és, però, quedar-se ben lluny de la realitat. Perquè, més enllà de la utilització d’unes tècniques i d’uns exercicis gratificants, hi havia la voluntat de connectar amb Allò que ens transcendeix –que cadascú li posi el nom que prefereixi- i que ens pot omplir amb la seva presència absoluta. No té, doncs, res d’estrany que moltes sessions s’hagin desenvolupat en indrets com l’oratori de la Casa o Sant Gabriel. I tampoc és estrany que l’acte culminant de les jornades fos, precisament, una celebració eucarística.
Un element inesperat
I tan inesperat! El primer dia de la trobada, que s’esqueia en dilluns, s’inicià amb el so, no pas harmoniós, d’unes màquines que feien obres a la zona. I aquest mateix so se’ns feu present en nombroses ocasions. La nostra primera reacció fou d’incomoditat: com podríem assolir el silenci interior enmig d’un soroll molest? Cal dir, però, que aquest ingredient sobrevingut ha acabat tenint un caràcter més aviat beneficiós ja que ens ha obligat a assumir-lo i a “integrar-lo” en la nostra quotidianitat.
A l’hora de valorar les jornades, les persones que hi hem assistit n’hem fet un balanç clarament positiu. Certament, hi ha hagut un element amb el qual no comptàvem. Però –qui sap- potser no deixa de ser significatiu que, en aquesta època-Covid en què hem d’aprendre a conviure amb neguits i incerteses, l’aprenentatge del silenci interior s’hagi fet en companyia de sorolls provinents de l’exterior.
Una amiga de la Casa del Miracle
