Senyor, tu que a ningú veus com a un estrany i a ningú deixes sense la teva protecció, conforta els nostres germans i germanes migrants perseguits i els detinguts en els CIE. Concedeix-los a tots fortalesa i serenitat per a afrontar els difícils moments que viuen. I a nosaltres, dóna’ns un amor fort i decidit, per poder ser hospitalaris, acollidors i profètics. Ajuda’ns a posar els mitjans per lluitar per una reforma migratòria integral i pel tancament dels CIE. En aquest món, que sembla tan deshumanitzat, ajuda’ns a ser llum en el nostre entorn. Llum que ajudi a deixar enrere la hostilitat per donar pas a la hospitalitat i l’acollida. Ajuda’ns a caminar sense pors, i a plena llum, com a filles i fills del mateix Déu.
(De la pregària que ara mateix acaba de fer-se davant del CIE de Barcelona, organitzada per Migrastudium)
L’he vist molts cops, però sempre n’espero alguna cosa nova. El camí de pujada va bé per pensar. El retaule barroc diu que per brillar cal amagar la matèria, cal dissimular-la sota tota mena d’exuberàncies, com si ens fes nosa; però alhora acumula tot un bosc, com si calgués amuntegar la fusta per assegurar-se que hi ha alguna cosa a sota, i potser de tant amuntegar i tant daurar acaba fent evident que dins de tota aquella matèria hi ha alguna mena d’insuficiència, una buidor inquietant. ¿I si calgués fer el contrari? Exposar l’austeritat, mostrar-la en el seu magnetisme, en la seva aura. No daurar res. Venerar el roc. El dolmen descontextualitzat té una simplicitat que pica, com un poema de Brossa o una escultura de Tàpies. Et diu simplement: mira el món, l’havies vist milers de vegades i no et pensaves que era així. Al voltant s’esbatanen els horitzons, les muntanyes del nord i del sud, les pinedes, els rostollars, les cases, les carreteres que cal·ligrafien la terra.
Finalment arribo a dalt, tot suat, i la llosa prehistòrica no hi és: només queden els dos pilars. Un cartell informa que se l’han enduta per restaurar-la; les decoracions s’engrunaven i a l’aire lliure s’haurien esborrat.
Dos pilars sense res a sobre. Potser encara és millor així: el buit elevat, enaltit, vibrant sota la calda d’agost, per mostrar allò que no es veu.
Desitgem que malgrat les circumstancies difícils que estem vivint aquest any, us trobeu bé, i que el temps d’espera de l’hivern que comencem, ens ajudi a mantenir l’esperança.
Ens plau dir-vos que la nostra associació ja ha estat inscrita en el Registre d’associacions de la Generalitat de Catalunya. Ho hem aconseguit entre tots i totes, i és per això que us volem donar les gràcies. Un agraïment particular, pel suport especial en els aspectes formals dels estatuts, a l’amiga Maria Vendrell i, per la correcció del català de la versió final, a la Teresa Maria Castanyer. A la satisfacció de resoldre aquest tràmit, s’hi suma el record entranyable de tot el que vàrem compartir a l’Aplec del passat mes octubre.
Aquesta notícia s’anticipa, per pocs dies, a les festes nadalenques. Volem aprofitar per desitjar-vos un bon Nadal, tot esperant celebrar el retrobament del Amics i participar conjuntament de les activitats de la Casa d’Espiritualitat del Miracle.
El pare Ramon evoluciona lentament i en donem gràcies.
Una abraçada,
Junta de l’Associació d’amics de la Casa d’Espiritualitat del Miracle
Ho vam fer al Miracle, a finals de setembre: vam llegir tots els salms, l’un rere l’altre. Sense gaire explicacions. De fet havíem parlat dels salms en aquella Casa un munt de vegades: els salms a la Litúrgia de les Hores, els salms com a poesia (amb en David Jou i la Maria Sevilla), o els salms com a pretext, perquè sí. L’any passat, fins i tot a l’ACO vam fer els exercicis d’estiu sobre els salms, amb l’Olga Nicolau. En Ramon (Ribera) confessa viure rumiant salms, més en hebreu que en català. En les seves nits d’insomni o en les llargues caminades en el camí de Sant Jaume, llegeix, rellegeix i recita salms. Els seus amics intuïm que avui potser l’acompanyen a l’hospital, en els moments de consciència i en l’endormiscament propi d’una estada massa llarga a la UCI. El cert, tanmateix, és que en Ramon ha aconseguit transmetre als Amics del Miracle la seva passió.
(M. Teresa Fau) Una tarda de divendres, que ben aviat comença a fosquejar, acull les persones (28) que participaran presencialment en l’Aplec. La majoria es coneixen de trobades anteriors i pràcticament totes han pres part en activitats que s’han desenvolupat a l’entorn de la Casa. Aquest cop, però, el tarannà de la trobada és diferent: es tracta –podríem dir- d’una “reunió de treball” que té el doble objectiu de debatre un projecte d’Estatuts i d’elegir els membres d’ una Junta (de fet, la primera Junta de l’Associació d’Amics de la Casa d’Espiritualitat).
Avui necessitava saber alguna cosa del Ramon. L’imagino estirat al llit de l’UCI. Malalt? No: trencat per dintre. Reconstruint-se. Negatiu de Covid-19. Respiració assistida. Ho demano a l’Olga. Deixebla d’ell i amiga de tots dos. Diligent, em respon de seguida. Li ho agraeixo. Poc a poc… poc a poc… poc a poc…
Al Miracle, el cap de setmana abans de Sant Miquel, es va fer la presentació del llibre Preguem els Salms, de Daniel Bourguet, traduït pel Ramon. Ell no hi era… Bé: hi era d’una altra manera. En el cor de tantes persones que l’estimem.
Un parell de mesos abans, al juliol, també al Miracle, el taller A la natura, per recuperar-nos. Natura i espiritualitat. Cel i terra. Dues estades enriquidores, com sempre ho han estat, per a mi, al Miracle.
Santa Teresa, Sant Miquel… per Sant Agustí va morir el meu pare, als 93 anys.
Portem al cor (de vegades, a la butxaca ;-)) les persones que estimem. I les recordem en la natura, en la pregària, en el contacte amb tots aquells i aquelles que els tenen presents.
I avui faig meu el silenci del Miracle. Silenci. Pregària. Bàlsams que guareixin ferides.
Aquesta és la frase que més m’ha impactat de la xerrada que ahir va oferir el filòsof Josep M. Esquirol a l’Aplec del Miracle. La persona ferida des del seu naixement, amb l’amor, la vida i la mort, ens deia Esquirol. Com al poema de Miguel Hernández, que ell mateix ha citat diverses vegades. Unes ferides que, justament perquè són sentides, mouen i commouen i porten a la relació amb els altres. Parlava el filòsof del gest solemne d’Adam de posar nom a cada bèstia de la creació, però ens deia que era molt més interessant el gest de la mare que diu a la seva filleta “Mira, mira, la tortuga!” Perquè unifica el gest de l’admiració per la bellesa i el gest de l’amor compartit. En les coses més senzilles i en el llenguatge més quotidià, tot i la seva aparent vaguetat, s’expressa el més radical de l’existència.
Amics, sapigueu que en Ramon Ribera ahir, tot caminant per Montserrat, va patir una caiguda considerable de la qual va haver de ser rescatat pels bombers, que el van portar en helicòpter a l’hospital Parc Taulí de Sabadell. S’ha trencat diverses costelles i té un parell de vèrtebres afectades, però en va sortir conscient i amb capacitat de moure les extremitats. Estem ben segurs que a l’hospital esta rebent la millor de les atencions, esperançats que evolucionarà favorablement, i agraïts per l’amistat que l’uneix a tantíssimes persones. De moment no podem fer altra cosa que pregar per ell, perquè a la UCI, on de moment està ingressat, no es poden rebre visites i quan en surti, tampoc la pandèmia ho farà possible.
Amb tot, els Amics de la Casa teníem programada per als dies 25 al 27 de setembre, una lectura continuada dels salms (aquí en trobareu el programa). Indirectament, l’inspirador de tot plegat i qui ens ha fet interessar pels salms sens dubte ha estat en Ramon. Nosaltres farem la trobada, llegirem els salms com a pregària, i ens sentirem units a en Ramon que havia d’acompanyar-nos a la Casa i no ho podrà fer.
Aprofitem per convidar-vos, si voleu, a llegir els salms a casa vostra i, si us ve de gust, a connectar-vos a la Casa per seguir la intervenció de M. Claustre Solé (dissabte 26 a les 9,45 del matí) i la presentació del llibre de Daniel Bourguet que va traduir en Ramon, el mateix dissabte les 15,30 . Faran la presentació Olga Nicolau i Albert Soler. Per connectar-vos n’hi ha prou que cliqueu aquí. Si ho feu des d’un ordinador no us caldrà res més. Si ho feu des d’un mòbil o una tauleta haureu de baixar-vos l’aplicació que us demanarà el mateix enllaç. És gratuïta i lleugera.
Doncs res més. Ja us anirem tenint al dia, en qualsevol cas, de la salut d’en Ramon.
Acte de presentació dels Amics de la Casa del Miracle. 27 de maig de 2018
L’equip responsable dels Amics de la Casa del Miracle hem enviat aquesta carteta a totes les persones que ens han expressat explícitament el seu desig de formar part de la nostra associació. La transcrivim aquí per si ets amic o amiga i no t’ha arribat o per si, vés per on, vols formar part del nostre grup. Si és així t’hi pots inscriure aquí.
Benvolgut, benvolguda, Com estàs? Aquesta és una pregunta obligada enmig de la pandèmia que ens està afectant a tots. Però, amb o sense Covid-19, la Casa d’Espiritualitat del Miracle i els seus Amics continuem ben vius i amb il·lusió per tirar endavant.
Tenim dos anys i escaig de vida, enfeinada
El 27 de maig de 2018, fa un parell d’anys, vam presentar els Amics, vam compartir què havien significat les activitats de la Casa per a tots nosaltres i vam decidir formalment organitzar-nos per donar-hi suport. I ho hem estat fent, intentant donar respostes a les necessitats que han anat sorgint. Ja sabeu que hi ha hagut canvis diversos; el més significatiu, segurament, ha estat que en Ramon Ribera-Mariné ha tornat a Montserrat i que l’Antoni Pou, sense tanta dedicació com el pare Ramon perquè ho ha de compaginar amb altres obligacions, s’ha fet càrrec de la direcció de la Casa. Això no ha canviat els objectius previstos, ben al contrari: hem continuat treballant tots plegats procurant que la Casa comptés amb els recursos necessaris, organitzant les activitats de sempre i pensant-ne de noves, intentant difondre aquest esperit de Natura & Espiritualitat que ens ha marcat tant a tots.
Ha estat una col·laboració intensa i variada: des dels talleristes de les activitats més o menys periòdiques, a les persones que han donat suport a la logística de la casa com a voluntàries i hostatgeres, als membres de la junta que han assumit responsabilitats directes en la gestió d’una Casa o a les persones que s’han esforçat a difondre de maneres molt diverses l’esperit propi del Miracle a d’altres grups. N’estem contents.
Volem iniciar una nova etapa: organitzar-nos millor i pensar una mica més
Però ara l’equip coordinador que en aquell moment ens vam presentar pensem que cal fer dos passos més:
Convertir els Amics de la Casa d’Espiritualitat del Miracle en una associació civil, amb estatuts propis. D’aquesta manera, un cop experimentat el bon rodatge de la nostra organització, la dotem d’una estructura formal i democràtica. Això significa dissenyar uns estatuts, aprovar-los, redactar i signar una acta de constitució i elegir, entre tots, una junta. Ho farem, si Déu vol, a l’Aplec.
Pensar entre tots quines han de ser les qüestions de fons que hem d’abordar en les activitats de la Casa a mig termini. Per què? Doncs perquè vivim en un món en canvi i en patiment. Des de l’emergència climàtica als efectes socials i sanitaris de la pandèmia; des de la violència cultural i institucional al soroll que ens envolta i ens encega a l’hora de donar respostes solidàries. La Casa no és un espai aïllat del món i vol connectar-hi.
Del 9 a l’11 d’octubre, l’Aplec
Per això et convidem molt especialment a participar en el proper Aplec, que tindrà lloc a la Casa del 9 a l’11 d’octubre de 2020, si no és que un confinament a l’engròs ens ho impedeix. Per l’ordre del dia ja veus que la teva presència i aportació és molt important. Comptarem amb la presència de Josep M. Esquirol, filòsof, que ens parlarà de Paraula i silenci en l’antropologia de la ferida infinita. Ben segur que serà un bon punt de partida, obert, suggeridor, estimulant, per discernir després quines han de ser les prioritats de la Casa.
L’altra aportació significativa és la d’Antoni Pou, com a nou director de la Casa, que ens parlarà de Natura i el símbol, l’eix principal al voltant del qual s’inscriuen totes les activitats.
En viu i en directe
Si tot va bé i ens podem reunir presencialment, estudiarem també la possibilitat d’obrir alguna finestra virtual perquè els que no hi pugueu assistir us feu presents d’alguna altra manera en algun moment: tots plegats hem agafat pràctica en videoconferències, oi? Aprofitem-la. Però res com el contacte presencial encara que sigui amb mascareta i distància física per compartir, contrastar i debatre. Comptem amb tu. Aquí trobaràs el programa. Gràcies per tot!
Antoni, Assumpció, Teresa, Àngels, Josep, i les Mercès
(Helena Bertran) Una pandèmia mundial és l’oposat a la calma interior per a la majoria d’éssers humans del planeta. Quan tot són focs a apagar, la incertesa ens domina i no sabem ben bé quin viatge estem emprenent. Tenim por, molta por. Jo tinc por, cada dia, d’aquestes flames. Por de ser engolida, potser, de no saber-les apagar, de no entendre per què cremen. Una pandèmia mundial atura la majoria dels nostres projectes, els redibuixa, modifica el mapa de la nostra vida i ens pregunta “Sí? Segur que vols anar per aquest camí?”. I nosaltres ens perdem. “La meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant; continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i de costums ignorats.” Mercè Rodoreda ja va donar-nos la resposta a aquests dilemes fa una pila d’anys a Viatges i flors (ara, per cert, ha tornat a les llibreries en una edició de Nordica Libros il·lustrada per Bernat Cormand). Tant és si hi ha una pandèmia mundial, el que necessitem és seguir el viatge tot i les flames; travessar com puguem els focs i caminar, sempre endavant.
Dues participants del curs un curs dedicat a l’obra ‘Viatges i flors’ que han dut endavant alumnes i docents del departament de Filologia Catalana de la UB | Foto: Helena Bertran
Sempre que anem al Santuari del Miracle tots els mons de fora estan en flames. No els apaguem. Els mirem i els envoltem i ens hi escalfem les mans i de vegades inclús hi afegim la llengua. Els deixem cremar i per això no fan mal. És per això que, en aquesta IV edició de “La paraula que ens construeix: pràctiques de lectura i escriptura meditatives” a la Casa d’Espiritualitat del Santuari del Miracle, organitzada pels Estudis de Filologia Catalana, a un grup d’estudiants i professors una pandèmia mundial ens ha semblat ben dolça i sucosa durant un cap de setmana etern. Aquesta vegada llegíem Viatges i flors i la història bíblica de Josep, amb el rerefons de la teoria jungiana de la psicoanàlisi dels somnis. Aquest racó del Solsonès ja ens coneix prou bé i ens permet amablement jaure entre les herbes dels seus camps, meditar en la natura, llegir una pila de lectures interessants i xerrar. I encara tenir temps de callar en un silenci profund que sempre ens porta les millors de les revelacions.
Aquest curs s’ha dut a terme al santuari del Miracle, al Solsonès | Foto: Helena Bertran
I allà dalt, a Sant Gabriel, l’ermita robusta i acollidora com una balena disposada a gestar-ho tot, estem, només estem, amb un paisatge embriagador als peus i aquell silenci bestial de qui calla perquè a dins ho té tot. I així, el viatge sembla passar per un petit oasi. El foc, menys calorós. Les pors? Les pors viuen en nosaltres sempre, i si no les trobem, es manifesten en somnis. Per això hem fet arqueologia en les nostres ments i hem parat atenció a tot allò que l’inconscient sembla dir-nos. Precisament, hem sabut que Eva Comas acaba de publicar El somni blau, un estudi que pensa tot el fet oníric de l’obra de Rodoreda, i és just aquesta la perspectiva en la qual ens hem endinsat a través de la creativitat, la porta als abismes: quin significat tenen els nostres somnis? Com transmetem tot allò que portem dins a través de l’escriptura? Quins són els nostres viatges vitals? Nosaltres hem intentat descobrir-ho construint relats sobre flors, fent teatre, convertint una tarda llarga d’estiu en una rotllana al mig de la plaça per pintar tot allò que ens ha quedat amagat a dins amb el pas dels anys. I somiant, somiant molt, entre herba de Sant Joan i pollancres, ben arraulits entre els matolls i llegint les estrelles. Permetent que una nit de bivac sigui un viatge, deixant que les flames també hi vinguin i posant la paciència al centre per inhalar, exhalar, i meditar en un bocí de terra que ens regali veure sortir el sol. I “la meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant”i fer d’aquest viatge (sigui quin sigui) un camí conscient, atent, amable amb tots aquells focs que s’hi encenguin inesperats, i acollidor amb cada somni i amb cada flor que creixi als marges.
Aquest curs s’ha dut a terme al santuari del Miracle, al Solsonès | Foto: Helena Bertran
Quan tornem del Miracle cap flama s’ha extingit. Aquesta vegada la pandèmia mundial tampoc ha desaparegut ni nosaltres hem pogut apagar-la pensant en viatges i somnis. Però hem entès que forma part del nostre recorregut i construcció personals i que podem interpretar-la com necessitem, igual que qualsevol lectura. Els Viatges a uns quants pobles de Rodoreda poden ser una fugida, un retrobament, una manera de rendir-se a les dificultats, una crítica àcida al comportament humà, un reflex de les aspiracions individuals. Sigui com sigui són, com diu l’autora, “un somriure”. També els malsons més calorosos poden ser-ho, i els focs que s’encenen vés a saber per què, i les pandèmies mundials. Les estades del nostre grup al Miracle ho són, perquè al cap i a la fi, tot és el que ens expliquem.
Participants del curs un curs dedicat a l’obra ‘Viatges i flors’ que han dut endavant alumnes i docents del departament de Filologia Catalana de la UB | Foto: Helena Bertran
