Des de la publicació d’Incerta glòria, la novel·la de Joan Sales no ha deixat de desvetllar perplexitats. Esbrinar-ne els enigmes forma part de la responsabilitat lectora de qui s’hi immersa, entendre el viatge que proposa Sales, i descabdellar les reflexions morals que s’hi sostenen. El passat mes d’abril un grup d’alumnes i docents dels Estudis de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona van organitzar un seminari amb la determinació d’endinsar-nos en aquesta novel·la, i la literatura del jo, que vam celebrar al Santuari del Miracle(Solsona). Jana Lüscher, Genís Jordi, Helena Ordeig i Laia Puig n’han fet aquesta crònica, que ha sortir publicada aquí.

Vam desenvolupar un programa de pràctiques de lectura, escriptura i debat literari, que vam voler amb una mirada nova. L’enteníem com un exercici de contemplació i d’introspecció, enteníem la lectura i l’escriptura talment com una pràctica meditativa. El seminari unia, doncs, literatura i pràctica meditativa en una associació significativa, una línia pedagògica que estem desenvolupant des de FilCat.UB (Aula de Literatura i Meditació) (vegeu a Núvol “La paraula que ens construeix”).

Ens va impactar la primera sessió de meditació: El primer matí vam enfilar camí fins a l’ermita de Sant Gabriel. Arribats, vam seure en rotllana per meditar i així vam iniciar-nos en el que seria la nostra rutina diària. Posàvem atenció en la mateixa atenció, en la postura, la respiració, el silenci de l’indret, i, sobretot, redirigíem l’atenció quan es desviava per algun estímul, buscàvem el silenci que hi ha entre pensament i pensament, entre l’estímul i la sensació.

“Tancar els ulls és sentir les guspires de sol a la pell o deixar córrer el vent i escoltar com arremolina fulles. Sentir el pit petit i voler respirar amb profunditat, més calma, sinceritat. Meditar és tancar els ulls per veure-hi, d’alguna manera, a través de les parpelles; respirar amb consciència i no deixar escapar l’atenció o, millor, fixar-me cap a on va l’atenció, en el fons, com és, qui és”

El primer dia vam iniciar el conjunt de tallers de lectura i pràctiques meditatives, es va convertir en una petita rutina: posàvem tota l’atenció en les paraules dites i escrites, el que ens anava per dins. Cada dia ens centràvem en un tema diferent, com l’estructura d’Incerta glòria, com es configura a base d’epístoles, biografies. Ens sentíem personatges més en un univers paral·lel, tot compartint les reflexions del text, la recerca de la glòria, com n’és d’incerta, la solitud, l’equilibri tens entre l’obscè i el macabre, la confiança, i l’acceptació, la resignació.

Els tallers d’escriptura van ser impactants. El primer, per exemple, escriure una autobiografia breu. Calia escriure’ns, des de nosaltres, cap a nosaltres, i observar-nos-hi. Com ens construïm, i què n’esdevé? En la posada en comú vam coincidir: és difícil destriar què és realment important o què val la pena de narrar d’un mateix. El segon, durava tots quatre dies: un dietari. Ens enfrontàvem a les incerteses d’escriure per a un mateix, i observàvem com ens construïm a través de la paraula, i la consciència que en podem tenir.

El tercer dia vam fer una simulació d’estada a les trinxeres, mimetitzats per la novel·la. Vam passar el dia sols amb la natura, i la glòria de l’experiència, incerta, intensa. Ens vam dispersar pel bosc infinit de verds del Solsonès primaveral, les serres nevades al fons, el relleu perfecte de les arbredes. “Algú ha dit que aquí, al Solsonès, no coneixen el temps: la gent no se satura fent coses i més coses”. Vam estar hores sols, perduts, fent les activitats de lectura i d’escriptura, amb la companyia única del present, la pròpia consciència, els fantasmes interiors, fins que ens vam retrobar, tots instaurats en una sensació de silenci i d’espai. Alguns constataven que havien descobert el que no s’esperaven, havien entrevist el sentit d’una glòria incerta. En el fons, ens dirigíem cap a aquella comprensió.

Ser present, trobar-se sol. És important això, encara que d’entrada pugui encongir el pit. Tornar al cos que ens pertoca, aspirar i expirar: “Respiro. Respiro per dir-me que m’estimo més viu. Per fer-me l’amor als pulmons, fins que el cos em digui prou. Reacciono a l’aire i l’accepto, el deixo penetrar-me, endinsar-se i donar-me l’oxigen. Respiro i sento. Sento com la gana marxa i la son s’adorm. Torno a sentir-me perquè m’he donat el temps per ser, sense saber ben bé qui soc.”

Des d’aquestes trinxeres vam fer el darrer taller d’escriptura: una epístola, que adreçaríem a algú, cert o incert, confessant-li els límits propis. Algú escrivia: «Fa temps que no t’escric, he buscat excuses per no dir-te la por quan t’has comprat un banc al cel per estirar-t’hi a viure. Fa temps que no t’escric perquè la mort no va arribar com un cop sec, va arribar com un verí que penetra pell endins. Fa temps que les mans em tremolen, que si pressiono massa potser travesso el paper. I ja fa temps que et vas morir, quan la pell no et quedava feta a mida. Llavors va ser quan et vas endur una part de mi, una part molt íntima, molt meva. Quan vas marxar, avi, vas deixar-me orfe d’amor i he necessitat estimar més que mai. Però fa temps que el temps no perdona. Ara no perdono ni un segon.» Ens vam omplir de sinceritat i de llibertat.

I també celebràvem la nit, amb la companyia de tots i la literatura. Aquelles vetlles literàries al Miracle, van ser plenes d’intimitat i complicitat. La primera, vetlla teatral: una companya, que professionalment fa espectacles per a nens, ens en va fer un tast i ens va parlar del seu procés creatiu, després ens va dirigir perquè ideéssim representacions en grup. Buscàvem l’essencial, la simplicitat i el valor de contemplar el símbol, sense tenir la necessitat de resoldre’l. La darrera vetlla va consistir primer en un conjunt d’exercicis d’autoreflexió i introspecció, ens fèiem preguntes difícils però necessàries: “qui soc?”, “com soc?”. Després ens vam desplaçar a l’ermita de la Desaparició, una petita capella que forma part del mateix Santuari. Allí, a mode de confabulació, vam dur a terme un recital de poesia, en acabat, vam posar la mirada al cel estrellat (no sabeu com és el cel fins que no l’heu mirat d’allí estant), i vam deixar que sorgissin els adjectius que podien descriure el que havíem viscut i sentit i llegit i escrit i estimat durant aquests dies. Hi ha qui va exclamar «regenerador»; per a molts engloba a la perfecció l’estada al Miracle. Vam contemplar els estels i per un moment ens vam sentir com si miréssim pel telescopi d’en Cruells. Ens recorda el fragment d’Incerta glòria: “El practicant ve a veure’m alguna vegada, sempre amb el seu telescopi. Mirem Venus, que ara brilla com una llàgrima tremolosa fins molt després de post el sol: es troba en la seva màxima elongació, m’ha explicat en Cruells. El telescopi d’en Cruells és una ullera de llarga vista de marina del segle passat —o potser ja te l’havia descrita?—, d’aquelles que es pleguen ficant-se unes peces dins les altres; un cop plegada no té gaire més d’un pam i desplegada passa d’un metre. Venus, aquests vespres, s’hi veu com si fos un tall finíssim de lluna nova. El nostre observatori és aquella roca alta, on les copes dels arbres no ens fan nosa per mirar el cel.” I així, sentint la incerta glòria de la nit, va acabar l’estada al Solsonès. La literatura potser ens permet una mirada com la d’aquella ullera, obliqua, profunda, en dins, enllà.