(M. Teresa Fau) No, no podia ser que, un altre cop, els Amics i les Amigues de la Casa no ens poguéssim veure per celebrar junts el Nadal! L’any anterior, per culpa de la Covid (per cert, algú recorda quina onada ens va fer la guitza aleshores?), havíem hagut de cancel·lar la trobada. Aquesta vegada, però, ens n’hem sortit, tot fent ús –això sí- de l’arsenal preventiu que ja ens és tan habitual.
(Fina Ginesta) Aquest llibre publicat per “Publicacions de l’Abadia de Montserrat” i escrit per Salvador Giralt és la transcripció d’una tanda de converses que es van realitzar entre l’estiu del 2017 i al llarg del juliol del 2018.
Salvador Giralt, l’entrevistador, comenta a la introducció que portava preparades una sèrie de preguntes, però que en fer-les prenien camins insospitats. “Són converses en espiral”. I “ La matemàtica dels afers espirituals és d’allò més desconcertant; un i un no sempre fan dos”.
Per no solapar la nostra estada anterior amb la propera trobada de tardor de Natura i Espiritualitat, us envio les meves reflexions sobre la trobada en què vaig participar aquest estiu.
Com un mitjó girat: així em vaig quedar després de la presentació del recés. Jo venia amb la idea d’aprendre d’uns mestres i resulta que em vau convertir en el meu propi mestre, depenent, com no podria ser d’una altra manera, del més alt i millor.
Una mica més avall trobareu les reaccions que va suscitar aquest cap de setmana intensiu sobre Martí i Pol, Machado i l’evangeli de Joan que vam fer al Miracle ara fa una setmana. Es fa molt difícil resumir-vos què vam treballar i el ressò que va tenir en els participants tot plegat. Però sí que podem compartir-vos dues altres coses per si són del vostre interès: el contingut de la vetllada musical de dissabte al vespre, en què vam escoltar gravacions dels poemes recitats o bé musicats, i la ressenya d’un llibre de Carles Ventura, Les crisis profundes de l’ànima, que expressa bé algunes de les coses que vam treballar. Confiem que us agradarà. L’ambient que vam viure i els nostres tastets creatius… us els haureu d’imaginar 🙂
(Maria Puig) Aquí teniu un recull de les reaccions que ha suscitat l’activitat de L’amor i els poetes, que va tenir lloc el 15 al 17 d’octubre passat al Miracle. Roger Canadell, Carles Ventura i Antoni Pou van conduir-nos a través de la poesia de Miquel Martí i Pol, Antonio Machado i l’evangelista Joan. I aquestes han estat les reaccions dels participants, sovint reflectint els constrastos que ens ha revelat la mateixa poesia:
(Raül Maigí) Des de la publicació d’El Senyor dels Anells (1954-1955) han estat incomptables les interpretacions que s’han donat a la gran epopeia de J. R. R. Tolkien (1892-1973). El mateix escriptor es va fer un tip de respondre cartes de lectors i va reiterar que ni pretenia fer cap al·legoria moral o política ni buscava fer un paral·lelisme amb el gran impacte que havia suposat la Segona Guerra Mundial. És un conte de fades. Tots els estudiosos que s’han endinsat en la seva obra, no obstant, coincideixen en la profunditat simbòlica d’El Senyor dels Anells, que pren força en el context monumental del conjunt del seu llegendàrium. També és de sobres conegut que Tolkien era catòlic devot, per això molts s’han entestat a cercar dobles lectures que, intencionades o no, hi són en part, perquè l’escriptor no es pot abstraure d’allò que sent i d’allò que l’envolta ‒ni tant sols en els gèneres fantàstics‒, encara que determinats valors o arquetips no són ni molt menys exclusius del cristianisme.
Avui que fa anys que va morir Tolkien, em ve de gust fer-vos propaganda d’una activitat que farem a l’octubre al Miracle: treballar la interioritat a partir d’El Senyor dels Anells. Que una obra publicada per primera vegada el 1954 vagi captivant una generació rere l’altre té el seu mèrit. Jo la vaig llegir fa molts anys, en una edició del “Círculo de lectores” del 1983. En un únic -i gruixudíssim- volum que encara conservo. I recordo que no me’n podia desenganxar. Caminava pel carrer amorrada al llibre, corrent el risc d’atropellar algú o de “menjar-me” algun arbre o algun vianant. La meva lectura, però, no va anar més enllà de gaudir d’una magnífica novel·la d’aventures, que sempre m’han agradat.
En relació amb la notícia publicada per Nació Digital sobre una campanya de recollida de signatures per a demanar que sigui retirada la rampa instal·lada a la façana de la Casa Gran de El Miracle, l’Associació d’Amics de la Casa d’Espiritualitat del Miracle MANIFESTA:
-que no ha endegat l’esmentada campanya ni hi participa de cap manera,
-que no ha emès, fins ara, cap comunicat amb referència a aquesta qüestió,
-que és voluntat de la nostra Associació seguir mantenint un clima de bona entesa amb totes les persones i institucions que, d’una manera o d’una altra, estan relacionades amb aquest indret.
Del 26 al 31 de juliol hem pogut gaudir d’unes jornades dedicades a la meditació, en comunió amb la natura i amb una actitud d’obertura a la Transcendència.
Ara que ja portem un grapat de mesos condicionats per les angoixes que ens provoca la Covid, és bo d’aturar-se per tal d’apaivagar els neguits de la ment i mirar vers l’interior. I això és, precisament, el que hem fet aquests dies sota el guiatge del monjo Antoni Pou i de la Teresa Barzano, que han posat al nostre abast recursos que ens podien ajudar a aconseguir-ho.
La meditació és, sens dubte, una eina útil per a centrar la ment: hi hem dedicat força hores tot conscienciant la pròpia respiració, el manteniment de la postura apropiada i la utilització del mantra.
La contemplació de la natura pot ser també una eina eficaç per a les persones que volen viure l’experiència del moment present: caminar-hi ben a poc a poc tenint en compte els petits detalls de l’entorn –i restar-hi en quietud durant una bona estona- contribueix a fixar l’atenció i combat la tendència a la dispersió a la qual som tan propensos.
Prendre consciència del propi cos mitjançant tècniques com ara el Txi-Kung i dedicar temps a escoltar música (“escoltar” vol dir submergir-s’hi totalment) són altres dos recursos a què hem tingut accés aquests dies i que ens han ajudat en la tasca de copsar l’ara i l’aquí.
Meditació, contacte amb la natura, exercici físic, audicions musicals… Resumir amb aquests mots l’experiència viscuda és, però, quedar-se ben lluny de la realitat. Perquè, més enllà de la utilització d’unes tècniques i d’uns exercicis gratificants, hi havia la voluntat de connectar amb Allò que ens transcendeix –que cadascú li posi el nom que prefereixi- i que ens pot omplir amb la seva presència absoluta. No té, doncs, res d’estrany que moltes sessions s’hagin desenvolupat en indrets com l’oratori de la Casa o Sant Gabriel. I tampoc és estrany que l’acte culminant de les jornades fos, precisament, una celebració eucarística.
Un element inesperat
I tan inesperat! El primer dia de la trobada, que s’esqueia en dilluns, s’inicià amb el so, no pas harmoniós, d’unes màquines que feien obres a la zona. I aquest mateix so se’ns feu present en nombroses ocasions. La nostra primera reacció fou d’incomoditat: com podríem assolir el silenci interior enmig d’un soroll molest? Cal dir, però, que aquest ingredient sobrevingut ha acabat tenint un caràcter més aviat beneficiós ja que ens ha obligat a assumir-lo i a “integrar-lo” en la nostra quotidianitat.
A l’hora de valorar les jornades, les persones que hi hem assistit n’hem fet un balanç clarament positiu. Certament, hi ha hagut un element amb el qual no comptàvem. Però –qui sap- potser no deixa de ser significatiu que, en aquesta època-Covid en què hem d’aprendre a conviure amb neguits i incerteses, l’aprenentatge del silenci interior s’hagi fet en companyia de sorolls provinents de l’exterior.
(Teresa Fau) Certament, aquesta trobada dels amics i les amigues de la Casa Gran no ha estat pas “com les altres”. I això ja ho vam intuir divendres mateix quan tot just iniciàvem la reunió de presentació. En ser preguntats pels motius de la nostra assistència, no es van sentir les frases (“sóc aquí per retrobar el silenci i la pau de la natura”, “vull aprofundir en l’experiència de pregària”, “he vingut a carregar bateries”…) que se solen escoltar al començament d’aquestes trobades. Ben al contrari, els participants manifestaven que havien vingut “a treballar”, conscients que aquest cap de setmana dedicarien força hores a la Casa i els seria plantejada la possibilitat de prendre part en accions de voluntariat.
