Arxiu de la categoria: Universitat de Barcelona

Treballar la interioritat a partir d’El senyor dels anells

Avui que fa anys que va morir Tolkien, em ve de gust fer-vos propaganda d’una activitat que farem a l’octubre al Miracle: treballar la interioritat a partir d’El Senyor dels Anells. Que una obra publicada per primera vegada el 1954 vagi captivant una generació rere l’altre té el seu mèrit. Jo la vaig llegir fa molts anys, en una edició del “Círculo de lectores” del 1983. En un únic -i gruixudíssim- volum que encara conservo. I recordo que no me’n podia desenganxar. Caminava pel carrer amorrada al llibre, corrent el risc d’atropellar algú o de “menjar-me” algun arbre o algun vianant. La meva lectura, però, no va anar més enllà de gaudir d’una magnífica novel·la d’aventures, que sempre m’han agradat.

Continua la lectura de Treballar la interioritat a partir d’El senyor dels anells

Literatura i meditació

Des del 2018, la Casa d’Espiritualitat del Miracle ha estat l’espai on uns quants alumnes de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona han pogut posar en pràctica en diverses ocasions la connexió entre literatura i meditació. Ells mateixos n’han deixat constància escrita, que hem recollit en aquest blog:

Doncs ara el professor Arnau Vives, assidu a aquestes trobades, ha publicat un article a la prestigiosa revista Estudis Romànics sobre les activitats realitzades a la Casa. Porta per títol “Literatura i meditació en els estudis universitaris de filologia”. El podeu llegir aquí. Per poc que us agradi el silenci i la literatura, estem segurs que us agradarà!

Viatge als somnis d’una nit d’estiu

(Helena Bertran) Una pandèmia mundial és l’oposat a la calma interior per a la majoria d’éssers humans del planeta. Quan tot són focs a apagar, la incertesa ens domina i no sabem ben bé quin viatge estem emprenent. Tenim por, molta por. Jo tinc por, cada dia, d’aquestes flames. Por de ser engolida, potser, de no saber-les apagar, de no entendre per què cremen. Una pandèmia mundial atura la majoria dels nostres projectes, els redibuixa, modifica el mapa de la nostra vida i ens pregunta “Sí? Segur que vols anar per aquest camí?”. I nosaltres ens perdem. “La meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant; continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i de costums ignorats.” Mercè Rodoreda ja va donar-nos la resposta a aquests dilemes fa una pila d’anys a Viatges i flors (ara, per cert, ha tornat a les llibreries en una edició de Nordica Libros il·lustrada per Bernat Cormand). Tant és si hi ha una pandèmia mundial, el que necessitem és seguir el viatge tot i les flames; travessar com puguem els focs i caminar, sempre endavant.

Dues participants del curs un curs dedicat a l'obra 'Viatges i flors' que han dut endavant alumnes i docents del departament de Filologia Catalana de la UB | Foto: Helena Bertran
Dues participants del curs un curs dedicat a l’obra ‘Viatges i flors’ que han dut endavant alumnes i docents del departament de Filologia Catalana de la UB | Foto: Helena Bertran

Sempre que anem al Santuari del Miracle tots els mons de fora estan en flames. No els apaguem. Els mirem i els envoltem i ens hi escalfem les mans i de vegades inclús hi afegim la llengua. Els deixem cremar i per això no fan mal. És per això que, en aquesta IV edició de “La paraula que ens construeix: pràctiques de lectura i escriptura meditatives” a la Casa d’Espiritualitat del Santuari del Miracle, organitzada pels Estudis de Filologia Catalana, a un grup d’estudiants i professors una pandèmia mundial ens ha semblat ben dolça i sucosa durant un cap de setmana etern. Aquesta vegada llegíem Viatges i flors i la història bíblica de Josep, amb el rerefons de la teoria jungiana de la psicoanàlisi dels somnis. Aquest racó del Solsonès ja ens coneix prou bé i ens permet amablement jaure entre les herbes dels seus camps, meditar en la natura, llegir una pila de lectures interessants i xerrar. I encara tenir temps de callar en un silenci profund que sempre ens porta les millors de les revelacions.

Aquest curs s'ha dut a terme al santuari del Miracle, al Solsonès | Foto: Helena Bertran
Aquest curs s’ha dut a terme al santuari del Miracle, al Solsonès | Foto: Helena Bertran

I allà dalt, a Sant Gabriel, l’ermita robusta i acollidora com una balena disposada a gestar-ho tot, estem, només estem, amb un paisatge embriagador als peus i aquell silenci bestial de qui calla perquè a dins ho té tot. I així, el viatge sembla passar per un petit oasi. El foc, menys calorós. Les pors? Les pors viuen en nosaltres sempre, i si no les trobem, es manifesten en somnis. Per això hem fet arqueologia en les nostres ments i hem parat atenció a tot allò que l’inconscient sembla dir-nos. Precisament, hem sabut que Eva Comas acaba de publicar El somni blau, un estudi que pensa tot el fet oníric de l’obra de Rodoreda, i és just aquesta la perspectiva en la qual ens hem endinsat a través de la creativitat, la porta als abismes: quin significat tenen els nostres somnis? Com transmetem tot allò que portem dins a través de l’escriptura? Quins són els nostres viatges vitals? Nosaltres hem intentat descobrir-ho construint relats sobre flors, fent teatre, convertint una tarda llarga d’estiu en una rotllana al mig de la plaça per pintar tot allò que ens ha quedat amagat a dins amb el pas dels anys. I somiant, somiant molt, entre herba de Sant Joan i pollancres, ben arraulits entre els matolls i llegint les estrelles. Permetent que una nit de bivac sigui un viatge, deixant que les flames també hi vinguin i posant la paciència al centre per inhalar, exhalar, i meditar en un bocí de terra que ens regali veure sortir el sol. I “la meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant”i fer d’aquest viatge (sigui quin sigui) un camí conscient, atent, amable amb tots aquells focs que s’hi encenguin inesperats, i acollidor amb cada somni i amb cada flor que creixi als marges. 

Aquest curs s'ha dut a terme al santuari del Miracle, al Solsonès | Foto: Helena Bertran
Aquest curs s’ha dut a terme al santuari del Miracle, al Solsonès | Foto: Helena Bertran

Quan tornem del Miracle cap flama s’ha extingit. Aquesta vegada la pandèmia mundial tampoc ha desaparegut ni nosaltres hem pogut apagar-la pensant en viatges i somnis. Però hem entès que forma part del nostre recorregut i construcció personals i que podem interpretar-la com necessitem, igual que qualsevol lectura. Els Viatges a uns quants pobles de Rodoreda poden ser una fugida, un retrobament, una manera de rendir-se a les dificultats, una crítica àcida al comportament humà, un reflex de les aspiracions individuals. Sigui com sigui són, com diu l’autora, “un somriure”. També els malsons més calorosos poden ser-ho, i els focs que s’encenen vés a saber per què, i les pandèmies mundials. Les estades del nostre grup al Miracle ho són, perquè al cap i a la fi, tot és el que ens expliquem.

Participants del curs un curs dedicat a l'obra 'Viatges i flors' que han dut endavant alumnes i docents del departament de Filologia Catalana de la UB | Foto: Helena Bertran
Participants del curs un curs dedicat a l’obra ‘Viatges i flors’ que han dut endavant alumnes i docents del departament de Filologia Catalana de la UB | Foto: Helena Bertran

Extret del Núvol

Dins el ventre d’un peix

Se celebra la tercera edició de “La paraula que ens construeix: pràctiques de lectura i escriptura meditativa” a partir d’un curs de meditació al Santuari de Miracle.

Fotografia: Arnau Vives

(Alba Romanyà) Sóc dins del ventre d’una balena, penso. Si tanco els ulls gairebé puc sentir el mar, allà a fora, i l’olor de sal. En aquest espai calent i humit «ni el pèlag que s’abissa ni el vent ja no em fan nosa» (Nabí) i, amb les parpelles ben closes, «re no em distreu, dubte no m’heu, desig no em crida» (Nabí). Giro els ulls endins i deixo que la balena em bressoli mentre va fent camí per les carreteres dels oceans. Són carreteres de «llum ampla i quieta» (La meva Cristina) i no em fa patir cap on em duguin: tinc confiança en el menar de la meva immensa timonera. M’arrauleixo en aquella escalfor humida i em deixo portar. 

De sobte, sona el bol tibetà i surto, entre tels, de les profunditats d’aquell estómac: sóc a Sant Gabriel, amb els companys. Fem cara d’adormits, encara no hem esmorzat, però ens somriem lleument perquè hem entès que compartim un secret. De primer, ningú s’atreveix a trencar el silenci: només els ocells, allà fora, i semblen molt llunyans. Després, algú s’hi envalentona i diu el que pensem tots: he descobert que «mon seny en la fosca reneix» (N).

Aquest darrer vers és una bona síntesi d’aquesta tercera edició de La paraula que ens construeix: pràctiques de lectura i escriptura meditativaAquest curs de meditació i literatura organitzat pels Estudis de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona va tenir lloc els dies 11, 12 i 13 d’octubre en un entorn inigualable: la Casa d’Espiritualitat del Santuari del Miracle, al Solsonès. L’objectiu del curs va ser donar un espai per a l’atenció plena a alumnes i professors de la facultat. Un cap de setmana al cor de la primera tardor que havia de permetre fer meditació, escriptura introspectiva, música, i, sobretot, llegir uns textos escollits. L’objectiu, gaudir de la literatura amb tots els sentits. Només així s’aconsegueix d’arribar al fons dels textos i, per què no?, al fons de nosaltres mateixos: dins les nostres balenes.

I és que aquesta edició ha tingut com a fil conductor el mite de Jonàs i, sobretot, la balena que l’engoleix. Així, hem llegit tres textos que plantegen l’estada al ventre del cetaci de maneres diferents: el text bíblic de Jonàs, el poema Nabí de Josep Carner i, finalment, La meva Cristina de Mercè Rodoreda. Són textos que, d’alguna manera, beuen l’un de l’altre i que, com a nexe d’unió, tenen un protagonista que pateix un procés de canvi metaforitzat per l’estada al ventre del «gran peix».

Primer, per ordre divina, la balena bíblica salva Jonàs de ser ofegat per les onades embravides. El profeta demana auxili i és escoltat: «quan la meva vida defallia, / m’he recordat de tu, Senyor», diu el text bíblic. En la balena, Jonàs recapacita i decideix obeir Jahvè per retornar a la seva tasca profètica, que abans havia volgut defugir: «però jo et donaré gràcies / i t’oferiré un sacrifici / compliré el que havia promès. / És el Senyor qui em salva!».

Fotografia d’Arnau Vives

Milers d’anys després, el 1939, Josep Carner va voler recrear el mite bíblic i va escriure la primera versió d’un poema narratiu en deu cants que, en un primer moment, es va anomenar Jonàs, i en una revisió posterior, es va passar a dir Nabí (‘profeta’ en hebreu). Carner ens presenta un Jonàs ben malcarat que s’encara a la veu del Senyor perquè no vol acomplir la tasca que li encarrega. Decideix fugir per no afrontar el seu destí fins que, com un heroi grec, se’l troba en el camí que havia pres per escapar-se’n. Per apaivagar la tempesta, els mariners el llencen al mar i, llavors, se’l menja una balena divina. El ventre del cetaci, lluny d’espantar-lo, li retorna la confiança en Déu i en ell mateix: el personatge deixa de lluitar i es col·loca «orb, doblegat, com esperant una naixença / dins la cavorca sepulcral». La balena carneriana és com un úter matern que protegeix de tots els mals exteriors i, curiosament, també interiors: «com el no nat sóc a redós». És un espai de plena acceptació: potser una sensació meditativa?

Ben al contrari, la balena de Rodoreda sembla la concreció dels nostres fantasmes. Malgrat que beu de la carneriana, no podria ser més diferent. Batejada com a «Cristina», la balena és un animal salvatge que turmenta el protagonista. Ell, per sobreviure, lluita contra ella amb totes les seves forces. «Un dia vaig pegar falconada a les barnilles per veure si obria bretxa i tot va començar a giravoltar i jo anava amunt i avall, tan aviat damunt la llengua com a sota, tan aviat en un costat com a dalt de tot. I, encastat al paladar, vaig tenir esma de fer un crit: atura’t, Cristina!…». Un protagonista valent i combatiu que s’esgota fins a l’últim alè per controlar la situació, i que, efectivament, aconsegueix sortir-se’n en contra de tota expectativa. Ara bé, a quin preu? 

Fotografia d’Arnau Vives

Asseguts davant de Sant Gabriel, aviat vam comprendre que meditar es podia entendre com fer una estada al ventre de la nostra balena particular. La meditació, que ens porta en un estat d’atenció plena, és un medi excel·lent per revelar la serenor i les angoixes internes: ens porta un espai solitari i obscur que ens obliga a afrontar el que tenim dins nostre per avançar cap a l’etapa següent. I és que què és una estada al ventre de la balena sinó una etapa d’acceptació de canvis? Una etapa d’aprenentatge que fa virar una mica les veles quan se’n surt?

No ens ha calgut gaire res per entrar en el simbolisme de Jonàs: tres dies, tres textos, una mica de meditació i una llibreta i un bolígraf. «Medita, llegeix, escriu i, si vols, reflexiona. No tornaràs de la mateixa manera, això segur que no». El símbol de Jonàs i el sentit de la seva aventura ens ha fet plantejar el paper de les balenes a la vida de les persones i, en especial, a la nostra. 

No és estrany que després de tres dies d’activitat intensa de lectura i escriptura al voltant d’aquest mite se’ns sorprengués amb una pregunta final: «a dins de quina balena sou, la carneriana o la rodorediana? Potser en cap, i eviteu entrar dins d’aquests ventres tan llefiscosos, o potser un entremig perquè voleu lluitar i, al mateix temps, acceptar el timoner i confiar-hi. Potser és que, al capdavall, hi ha moments per a tot, a la vida: lluitar, morir, acceptar». 

O, potser, com diu la Rodoreda, avancem una mica a cegues, però amb la intuïció segura que, sigui com sigui, lluitem o acceptem, en algun indret encara ens espera «el darrer floc de llum damunt l’ombra, o aquella mena de memòria prima que deixen les coses quan se’n van». 

Publicat al Núvol

Terra de temps incert

Des de la publicació d’Incerta glòria, la novel·la de Joan Sales no ha deixat de desvetllar perplexitats. Esbrinar-ne els enigmes forma part de la responsabilitat lectora de qui s’hi immersa, entendre el viatge que proposa Sales, i descabdellar les reflexions morals que s’hi sostenen. El passat mes d’abril un grup d’alumnes i docents dels Estudis de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona van organitzar un seminari amb la determinació d’endinsar-nos en aquesta novel·la, i la literatura del jo, que vam celebrar al Santuari del Miracle(Solsona). Jana Lüscher, Genís Jordi, Helena Ordeig i Laia Puig n’han fet aquesta crònica, que ha sortir publicada aquí.

Vam desenvolupar un programa de pràctiques de lectura, escriptura i debat literari, que vam voler amb una mirada nova. L’enteníem com un exercici de contemplació i d’introspecció, enteníem la lectura i l’escriptura talment com una pràctica meditativa. El seminari unia, doncs, literatura i pràctica meditativa en una associació significativa, una línia pedagògica que estem desenvolupant des de FilCat.UB (Aula de Literatura i Meditació) (vegeu a Núvol “La paraula que ens construeix”). Continua la lectura de Terra de temps incert