(Arnau Vives) “Escolta’m, escolta el meu silenci. El que dic no és mai el que dic i sí una altra cosa. Quan dic ‘aigües abundants’ estic parlant de la força del cos a les aigües del món. Copsa aquesta altra cosa de què en realitat parlo perquè jo mateixa no puc. Llegeix l’energia que hi ha en el meu silenci.” Clarice Lispector va deixar escrites aquestes línies magnífiques a la novel·la Aigües vives. Què estava expressant? “El que dic no és mai el que dic i sí una altra cosa.” Quan comuniquem una experiència no podem fer més que acostar-nos-hi, mai dir-la, el que hi ha darrere sempre va més enllà, però l’espai silenciós on no arriba la paraula també forma part de la paraula. Aquesta paradoxa del llenguatge, la distància que es crea entre com percebem la realitat i com és, ha trobat un desllorigador singular quan l’atén la literatura. Us ho explicaré. Continua la lectura de La paraula que ens construeix. Una experiència de lectura i escriptura meditativa →