Arxiu de la categoria: Amics de la Casa del Miracle

Silenci, agraïment, relació: tres espais del Miracle

La primera vegada que vaig prendre part en una activitat del Miracle va ser en un curs de “Fotografia i espiritualitat”, un curs breu, poc tècnic (per sort, perquè jo de fotografia no en sé gaire!), però em va aportar dues coses: aprendre a mirar l’espai i aprendre a obrir l’esperit per captar-ne alguna cosa més enllà de la bellesa del paisatge, que és molta.

Continua la lectura de Silenci, agraïment, relació: tres espais del Miracle

Un cap de setmana al Miracle… des de casa

Impressions personals

Les audicions del Miracle –que es van haver de cancel·lar el 2020 a causa de la covid19- s’han reprès el 2021 en un format “una mica” diferent. Els tres dies al Miracle, amb les cinc sessions de costum, amb els àpats en comú, amb les passejades pels voltants de la casa, amb la participació en les pregàries dels monjos, amb el breu i magnífic recital del pare Jordi-Agustí a l’orgue del segle XVI… tot això que omple un cap de setmana de març es va convertir en tres videoconferències –dues el dissabte 6 i una el diumenge 7- que cadascun dels assistents va poder seguir mitjançant ordinador, tauleta o mòbil. Tots confinats, i tots al Miracle. Les cares conegudes que vèiem a les finestres del zoom ens transportaven al Solsonès.

L’obra proposada era la Missa Solemne de Santa Cecília, de Charles Gounod. De la vintena llarga de participants, alguns, entre els quals m’incloc, no la coneixíem i vaig agrair els materials que prèviament ens va fer arribar el pare Jordi-Agustí, per poder tenir un tast de la composició tot esperant l’anàlisi musical i textual que ens oferiria durant les tres sessions.

Entre els materials enviats amb antelació no hi havia la gravació que vam escoltar majoritàriament, i que no era d’un concert sinó d’una missa celebrada a l’església de Sant Pau (Sint-Paulus) d’Anvers, a Flandes, amb solistes, cor i orquestra situats al “cor de dalt”. El mateix diumenge al vespre ens va arribar l’enllaç per poder escoltar la gravació sencera, i això em va permetre fixar-me bé en l’espai on tenia lloc la litúrgia. Un temple tardogòtic, una decoració barroca i una música romàntica eren el marc d’una celebració eucarística del segle XXI. Vaig trobar molt suggerent aquesta harmonia d’espai i temps.

I encara que va ser “com si”, i tot va anar molt bé, tant de bo no triguem a recuperar les audicions a la Casa del Miracle, amb les cinc sessions de costum, amb els àpats en comú, amb les passejades pels voltants de la casa, amb la participació en les pregàries dels monjos, amb el breu i magnífic recital del pare Jordi-Agustí a l’orgue del segle XVI…

                                                                  Teresa Maria Castanyer i Bachs

                                                                                    

Literatura i meditació

Des del 2018, la Casa d’Espiritualitat del Miracle ha estat l’espai on uns quants alumnes de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona han pogut posar en pràctica en diverses ocasions la connexió entre literatura i meditació. Ells mateixos n’han deixat constància escrita, que hem recollit en aquest blog:

Doncs ara el professor Arnau Vives, assidu a aquestes trobades, ha publicat un article a la prestigiosa revista Estudis Romànics sobre les activitats realitzades a la Casa. Porta per títol “Literatura i meditació en els estudis universitaris de filologia”. El podeu llegir aquí. Per poc que us agradi el silenci i la literatura, estem segurs que us agradarà!

Preguem per les persones tancades als centres d’internament per a estrangers

Senyor, tu que a ningú veus com a un estrany
i a ningú deixes sense la teva protecció,
conforta els nostres germans i germanes migrants
perseguits i els detinguts en els CIE.
Concedeix-los a tots fortalesa i serenitat
per a afrontar els difícils moments que viuen.
I a nosaltres, dóna’ns un amor fort i decidit,
per poder ser hospitalaris, acollidors i profètics.
Ajuda’ns a posar els mitjans per lluitar
per una reforma migratòria integral
i pel tancament dels CIE.
En aquest món, que sembla tan deshumanitzat,
ajuda’ns a ser llum en el nostre entorn.
Llum que ajudi a deixar enrere la hostilitat
per donar pas a la hospitalitat i l’acollida.
Ajuda’ns a caminar sense pors, i a plena llum,
com a filles i fills del mateix Déu.

(De la pregària que ara mateix acaba de fer-se davant del CIE de Barcelona, organitzada per Migrastudium)

Del Barroc del retaule al barroc prehistòric

L’he vist molts cops, però sempre n’espero alguna cosa nova. El camí de pujada va bé per pensar. El retaule barroc diu que per brillar cal amagar la matèria, cal dissimular-la sota tota mena d’exuberàncies, com si ens fes nosa; però alhora acumula tot un bosc, com si calgués amuntegar la fusta per assegurar-se que hi ha alguna cosa a sota, i potser de tant amuntegar i tant daurar acaba fent evident que dins de tota aquella matèria hi ha alguna mena d’insuficiència, una buidor inquietant. ¿I si calgués fer el contrari? Exposar l’austeritat, mostrar-la en el seu magnetisme, en la seva aura. No daurar res. Venerar el roc. El dolmen descontextualitzat té una simplicitat que pica, com un poema de Brossa o una escultura de Tàpies. Et diu simplement: mira el món, l’havies vist milers de vegades i no et pensaves que era així. Al voltant s’esbatanen els horitzons, les muntanyes del nord i del sud, les pinedes, els rostollars, les cases, les carreteres que cal·ligrafien la terra.

Finalment arribo a dalt, tot suat, i la llosa prehistòrica no hi és: només queden els dos pilars. Un cartell informa que se l’han enduta per restaurar-la; les decoracions s’engrunaven i a l’aire lliure s’haurien esborrat.

Dos pilars sense res a sobre. Potser encara és millor així: el buit elevat, enaltit, vibrant sota la calda d’agost, per mostrar allò que no es veu.

(Raül Garrigasait, País barroc, L’avenç: Barcelona 2020, plana 84)

Ja som formalment una associació!

Estimats amics i amigues

Desitgem que malgrat les circumstancies difícils que estem vivint aquest any, us trobeu bé, i que el temps d’espera de l’hivern que comencem, ens ajudi a mantenir l’esperança.

Ens plau dir-vos que la nostra associació ja ha estat inscrita en el Registre d’associacions de la Generalitat de Catalunya. Ho hem aconseguit  entre tots i totes, i és per això que us volem donar les gràcies. Un agraïment particular, pel suport especial en els aspectes formals dels estatuts, a l’amiga Maria Vendrell i, per la correcció del català de la versió final, a la Teresa Maria Castanyer. A la satisfacció de resoldre aquest tràmit, s’hi suma el record entranyable de tot el que vàrem compartir a l’Aplec del passat mes octubre.

Aquesta notícia s’anticipa, per pocs dies, a les festes nadalenques.  Volem aprofitar per desitjar-vos un bon Nadal, tot esperant celebrar el retrobament del Amics i participar conjuntament de les activitats de la Casa d’Espiritualitat del Miracle.

El pare Ramon evoluciona lentament i en donem gràcies.

Una abraçada,

Junta de l’Associació d’amics de la Casa d’Espiritualitat del Miracle

150 salms, l’un rere l’altre

Disposats a llegir

Ho vam fer al Miracle, a finals de setembre: vam llegir tots els salms, l’un rere l’altre. Sense gaire explicacions. De fet havíem parlat dels salms en aquella Casa un munt de vegades: els salms a la Litúrgia de les Hores, els salms com a poesia (amb en David Jou i la Maria Sevilla), o els salms com a pretext, perquè sí. L’any passat, fins i tot a l’ACO vam fer els exercicis d’estiu sobre els salms, amb l’Olga Nicolau. En Ramon (Ribera) confessa viure rumiant salms, més en hebreu que en català. En les seves nits d’insomni o en les llargues caminades en el camí de Sant Jaume, llegeix, rellegeix i recita salms. Els seus amics intuïm que avui potser l’acompanyen a l’hospital, en els moments de consciència i en l’endormiscament propi d’una estada massa llarga a la UCI. El cert, tanmateix, és que en Ramon ha aconseguit transmetre als Amics del Miracle la seva passió.

Continua la lectura de 150 salms, l’un rere l’altre

Uns amics que es retroben

(M. Teresa Fau) Una tarda de divendres, que ben aviat comença a fosquejar, acull les persones (28) que participaran presencialment en l’Aplec. La majoria es coneixen de trobades anteriors i pràcticament totes han pres part en activitats que s’han desenvolupat a l’entorn de la Casa. Aquest cop, però, el tarannà de la trobada és diferent: es tracta –podríem dir- d’una “reunió de treball” que té el doble objectiu de debatre un projecte d’Estatuts i d’elegir els membres d’ una Junta (de fet, la primera Junta de l’Associació d’Amics de la Casa d’Espiritualitat).

Continua la lectura de Uns amics que es retroben

Les persones que estimem

15 d’octubre, santa Teresa de Jesús.

Avui necessitava saber alguna cosa del Ramon. L’imagino estirat al llit de l’UCI. Malalt? No: trencat per dintre. Reconstruint-se. Negatiu de Covid-19. Respiració assistida. Ho demano a l’Olga. Deixebla d’ell i amiga de tots dos. Diligent, em respon de seguida. Li ho agraeixo. Poc a poc… poc a poc… poc a poc…

Al Miracle, el cap de setmana abans de Sant Miquel, es va fer la presentació del llibre Preguem els Salms, de Daniel Bourguet, traduït pel Ramon. Ell no hi era… Bé: hi era d’una altra manera. En el cor de tantes persones que l’estimem.

Un parell de mesos abans, al juliol, també al Miracle, el taller A la natura, per recuperar-nos. Natura i espiritualitat. Cel i terra. Dues estades enriquidores, com sempre ho han estat, per a mi, al Miracle.

Santa Teresa, Sant Miquel… per Sant Agustí va morir el meu pare, als 93 anys.

Portem al cor (de vegades, a la butxaca ;-)) les persones que estimem. I les recordem en la natura, en la pregària, en el contacte amb tots aquells i aquelles que els tenen presents.

I avui faig meu el silenci del Miracle. Silenci. Pregària. Bàlsams que guareixin ferides.

Rosa Maria Morrón