(Helena Bertran) Una pandèmia mundial és l’oposat a la calma interior per a la majoria d’éssers humans del planeta. Quan tot són focs a apagar, la incertesa ens domina i no sabem ben bé quin viatge estem emprenent. Tenim por, molta por. Jo tinc por, cada dia, d’aquestes flames. Por de ser engolida, potser, de no saber-les apagar, de no entendre per què cremen. Una pandèmia mundial atura la majoria dels nostres projectes, els redibuixa, modifica el mapa de la nostra vida i ens pregunta “Sí? Segur que vols anar per aquest camí?”. I nosaltres ens perdem. “La meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant; continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i de costums ignorats.” Mercè Rodoreda ja va donar-nos la resposta a aquests dilemes fa una pila d’anys a Viatges i flors (ara, per cert, ha tornat a les llibreries en una edició de Nordica Libros il·lustrada per Bernat Cormand). Tant és si hi ha una pandèmia mundial, el que necessitem és seguir el viatge tot i les flames; travessar com puguem els focs i caminar, sempre endavant.
Sempre que anem al Santuari del Miracle tots els mons de fora estan en flames. No els apaguem. Els mirem i els envoltem i ens hi escalfem les mans i de vegades inclús hi afegim la llengua. Els deixem cremar i per això no fan mal. És per això que, en aquesta IV edició de “La paraula que ens construeix: pràctiques de lectura i escriptura meditatives” a la Casa d’Espiritualitat del Santuari del Miracle, organitzada pels Estudis de Filologia Catalana, a un grup d’estudiants i professors una pandèmia mundial ens ha semblat ben dolça i sucosa durant un cap de setmana etern. Aquesta vegada llegíem Viatges i flors i la història bíblica de Josep, amb el rerefons de la teoria jungiana de la psicoanàlisi dels somnis. Aquest racó del Solsonès ja ens coneix prou bé i ens permet amablement jaure entre les herbes dels seus camps, meditar en la natura, llegir una pila de lectures interessants i xerrar. I encara tenir temps de callar en un silenci profund que sempre ens porta les millors de les revelacions.
I allà dalt, a Sant Gabriel, l’ermita robusta i acollidora com una balena disposada a gestar-ho tot, estem, només estem, amb un paisatge embriagador als peus i aquell silenci bestial de qui calla perquè a dins ho té tot. I així, el viatge sembla passar per un petit oasi. El foc, menys calorós. Les pors? Les pors viuen en nosaltres sempre, i si no les trobem, es manifesten en somnis. Per això hem fet arqueologia en les nostres ments i hem parat atenció a tot allò que l’inconscient sembla dir-nos. Precisament, hem sabut que Eva Comas acaba de publicar El somni blau, un estudi que pensa tot el fet oníric de l’obra de Rodoreda, i és just aquesta la perspectiva en la qual ens hem endinsat a través de la creativitat, la porta als abismes: quin significat tenen els nostres somnis? Com transmetem tot allò que portem dins a través de l’escriptura? Quins són els nostres viatges vitals? Nosaltres hem intentat descobrir-ho construint relats sobre flors, fent teatre, convertint una tarda llarga d’estiu en una rotllana al mig de la plaça per pintar tot allò que ens ha quedat amagat a dins amb el pas dels anys. I somiant, somiant molt, entre herba de Sant Joan i pollancres, ben arraulits entre els matolls i llegint les estrelles. Permetent que una nit de bivac sigui un viatge, deixant que les flames també hi vinguin i posant la paciència al centre per inhalar, exhalar, i meditar en un bocí de terra que ens regali veure sortir el sol. I “la meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant”i fer d’aquest viatge (sigui quin sigui) un camí conscient, atent, amable amb tots aquells focs que s’hi encenguin inesperats, i acollidor amb cada somni i amb cada flor que creixi als marges.
Quan tornem del Miracle cap flama s’ha extingit. Aquesta vegada la pandèmia mundial tampoc ha desaparegut ni nosaltres hem pogut apagar-la pensant en viatges i somnis. Però hem entès que forma part del nostre recorregut i construcció personals i que podem interpretar-la com necessitem, igual que qualsevol lectura. Els Viatges a uns quants pobles de Rodoreda poden ser una fugida, un retrobament, una manera de rendir-se a les dificultats, una crítica àcida al comportament humà, un reflex de les aspiracions individuals. Sigui com sigui són, com diu l’autora, “un somriure”. També els malsons més calorosos poden ser-ho, i els focs que s’encenen vés a saber per què, i les pandèmies mundials. Les estades del nostre grup al Miracle ho són, perquè al cap i a la fi, tot és el que ens expliquem.
Extret del Núvol