El vent mou
les branques de l’arbre
al ritme dels ocells.
I al fons blau,
muntanyes altes.
Hi faig camí.
El vent s’atura
i l’ocell negre vola.
El sol escalfa.
Catifa de fulles
marró i roig s’han trobat
encontre inesperat
Veig farigola.
La seva flaire neta
em torna humil.
Dins del brot,
la flor blanca.
Vindrà fruita.
Aucells arronsats
xiuxiuejant a l’ombra
dels arbres amb son.
Sobre la roca,
una fulla rodola.
Torna el silenci.
Les branques seques
s’entrecreuen sota el cel.
Em miro l’hivern.
Aquí en solitud
sóc el sol i la pedra,
l’Etern que passa.
Tendrament,
en el meu rostre,
el sol d’hivern.
Casa llunyana,
pelegrí sóc de vida.
Del fred guareix-me.
L’ocell refila,
d’altres responen.
Ells s’entenen.
Frescos oratges
fan de bon respirar
camí del tossal.
Aquesta roca
amb el seu silenci
parla de vida.
Ve la marinada,
s’emporta la boira,
surten els colors.
Feixes verdegen
a finals de febrer
porugament.
Arbre despullat
Neix una flor blanca
Truca la primavera
Vell roure del bosc
Crema el teu cos trencat
Espurnes de llum
A la vella font
ja no brolla aigua.
El vent duu silenci.
Bufa el vent fred
Mou totes les arbredes
La pell m’eriça
Un peu i l’altre
damunt la terra.
I viure.
Sempre perduda
pels mateixos camins.
La terra en calma.
Estirat en el prat
m’acarona la cara
l’aire fresc del matí.
Canta l’ocellet
i amb sincronia
mon cor batega.
La creu de ferro,
pels segles rovellada,
persistent ombra.
Molsa al tronc de l’arbre.
El vent de l’hivern la mou
sense humitat, rígida, seca.
Les pedres de l’església
reposen en silenci
en un present etern.
Les herbes del camp
es gronxen suaument.
Onades de calma verda!
On era el Pare?
Era l’ombra, l’espera,
la flor adormida.
Arbre despullat
Neix una flor blanca
I no cau l’hivern