L’he vist molts cops, però sempre n’espero alguna cosa nova. El camí de pujada va bé per pensar. El retaule barroc diu que per brillar cal amagar la matèria, cal dissimular-la sota tota mena d’exuberàncies, com si ens fes nosa; però alhora acumula tot un bosc, com si calgués amuntegar la fusta per assegurar-se que hi ha alguna cosa a sota, i potser de tant amuntegar i tant daurar acaba fent evident que dins de tota aquella matèria hi ha alguna mena d’insuficiència, una buidor inquietant. ¿I si calgués fer el contrari? Exposar l’austeritat, mostrar-la en el seu magnetisme, en la seva aura. No daurar res. Venerar el roc. El dolmen descontextualitzat té una simplicitat que pica, com un poema de Brossa o una escultura de Tàpies. Et diu simplement: mira el món, l’havies vist milers de vegades i no et pensaves que era així. Al voltant s’esbatanen els horitzons, les muntanyes del nord i del sud, les pinedes, els rostollars, les cases, les carreteres que cal·ligrafien la terra.
Finalment arribo a dalt, tot suat, i la llosa prehistòrica no hi és: només queden els dos pilars. Un cartell informa que se l’han enduta per restaurar-la; les decoracions s’engrunaven i a l’aire lliure s’haurien esborrat.
Dos pilars sense res a sobre. Potser encara és millor així: el buit elevat, enaltit, vibrant sota la calda d’agost, per mostrar allò que no es veu.
(Raül Garrigasait, País barroc, L’avenç: Barcelona 2020, plana 84)