(Mercè Solé) Em va ajudar a entendre-ho el cicle “Natura i Espiritualitat”, que organitza el Santuari del Miracle. Va ser una mirada tranquil·la a un hivern que es presenta després de despullar arbres i vegetacio de tot el que és superflu, que ens sotmet al vent i al fred, que ens replega a viure i treballar arreserats.
Això és el que passa en la natura, però jo vaig sentir que també és el que de vegades ens passa a les persones: perdem els punts de referència, perquè nosaltres ens fem grans o perquè algunes coses en què havíem cregut han esdevingut obsoletes; vivim dols i fracassos, i potser una certa solitud; mirem al nostre voltant i la lluita diària ens sembla que serà estèril. Coneixem millor les nostres limitacions i ens sentim fràgils. No veiem clars els camins. Vivim en la foscor i la nit és llarga. Però és dins d’aquest hivern, en un lloc invisible de la terra, on la llavor mor per convertir-se en un brot nou. És probable que si mirem el camp, cobert per la neu o la gebrada, no sapiguem veure-hi cap signe de canvi (bé, sobretot els urbanites!). I aleshores ens sorprendrem amb la primera brotada. Una brotada que no hagués estat possible sense el treball amagat i incert que s’ha fet misteriosament durant l’hivern, sota terra, que ha necessitat foscor, temps i pluja, i en el qual nosaltres no hi hem tingut part. No pot haver-hi primavera sense hivern.
És bonic pensar que, en el nostre interior, aquest despullament i aquest xoc de la nostra fragilitat amb la tossuda realitat, que sovint vivim tan negativament, també conté elements invisibles i gratuïts (que no depenen de nosaltres), que fan brollar la vida i l’esperança. Aquesta és l’experiència de l’Advent: esperar la llum en la foscor i creure que hem de continuar treballant el camp perquè algú en farà sorgir una brotada. Motiu d’alegria, sens dubte.
Del blog El Mosquit i el Camell