(Josep M. Fisa) Meditant al Carme. Així vam anomenar una petita experiència que fem el segon i quart dimecres de mes de les sis a les set trenta de la tarda. La vam començar l’octubre de l’any passat i l’hem acabat el juny. No ha sigut una improvisació. En la construcció del nou temple de la Mare de Déu del Carme, a Sant Joan Despí, vam fer la previsió d’habilitar una sala per fer meditació. Les persones que hem convocat i iniciat aquesta experiència havíem coincidit en alguns caps de setmana de natura i espiritualitat al Santuari del Miracle. Allà ens vam endinsar en una experiència de silenci que ens va agafar una mica d’imprevist. Entre la salmòdia dels monjos, el toc de les campanes i el silenci del caminar, només amb el sorollet de les penjades sorrenques, no te’n adones i vas entrant en una nova manera de sentir les coses i de veure’t a tu mateix i els altres. Contemplar el que és diminut, l’espai on tu medites a sota d’un roure o al redós d’una roca que t’empara de mirades i en fas la teva pustínia… Havíem llegit Biografia del silenci de Pablo d’Ors, on explica, amb una sinceritat que corprèn, que endinsar-se en el camí contemplatiu, no ha de ser per a escollits especials, sinó per a tothom que vulgui entrar en l’experiència del silenci interior i que només cal la voluntat de fer passos. Ell descriu aquest itinerari d’una manera autobiogràfica… i per això hi entres i et dius: jo potser també ho puc intentar.
Actualment hi ha força llocs i espais que faciliten aquesta experiència. Santa Cecilia de Montserrat. El Miracle. La Cova de Manresa. Capelles de congregacions religioses i algunes parròquies que han posat a disposició d’aquests grups espais ben adients per a practicar setmanalment o quinzenalment meditació en silenci. Els Amics del Desert són els grups que Pablo d’Ors ha animat amb una àmplia acceptació, donant-los una metodologia i un sentit de grup coordinat i cohesionat. Els seus animadors participen de trobades més intensives que poden durar una setmana o deu dies. Les experiències llargues de silenci reforcen el camí d’iniciació.
Vet aquí doncs que posar en marxa l’experiència de meditació a la meva parròquia del Barri de Les Planes era un repte. I jo no em sentia ni amb l’experiència ni amb la força per intentar-ho. I així vaig demanar a les persones amigues que portaven ja més temps fent meditació en grup, que oferissin les pautes mínimes per començar. Es tracta d’un grup que s’ha mantingut entre 12 i 15 persones. Un nucli més constant i més avesat i un grup que ha anat venint en diverses trobades. S’hi han incorporat persones sense cap mena d’experiència i hem pogut comprovar que no és fàcil captar el seu sentit des del primer moment. La majoria repeteixen però hi ha qui només ha vingut una sola vegada.
En el grup de “Meditant al Carme”, hi ha persones que són del barri, grans o més joves, i persones que venen d’altres indrets. Persones amb qui hem coincidit en recerques personals o simplement en converses sobre el moment que un està passant i aleshores sorgeix la pregunta: ¿no t’agradaria venir a una experiència de meditació en silenci? Hem anat fent una convocatòria oberta que ha donat els seus fruits. Vam començar seguint força la pauta dels Amics del Desert però seguint el nostre propi impuls i una certa creativitat. Així comencem fent uns exercicis suaus d’estiraments, com una dansa lenta, en cercle. Exercicis suficients per trobar després el repòs del cos, des de la postura que a cadascú li resulta més apropiada per a la quietud i per trobar el propi centre interior. Asseguts en les típiques banquetes de meditació, en bancs adaptats, o sobre la catifa que mira cap a la icona de “La Trinitat Pròdiga” que presideix i concentra la nostra mirada. Recitem la invocació a l’Esperit Sant i acabem amb la pregària d’abandó del Germà Carles de Foucauld.
Després, en la sala de baix, abans de tornar a casa, fem una mica de ressopó amb alguns dolços que espontàniament portem. També és un moment per a comentar notícies o propostes relacionades amb l’experiència de meditació. Després tornar a casa. Aquesta expressió tan quotidiana, també expressa molt bé, el camí que estem fent aquells que ens proposem caminar, parant-nos de tant en tant i fer silenci. Perquè es tracta d’un camí de retorn a casa. De retorn al que és essencial en la nostra vida. De retorn a una dimensió que forma part de nosaltres mateixos. Som fets de silenci. Està inscrit en el nostre ADN. D’alguna manera està hivernat. Sense adonar-nos-en l’hem anat soterrant i ens cal potser tornar a treure capes que impedeixen que aflori el silenci que ens construeix a nosaltres mateixos i ens obre d’una manera nova a la realitat, que sovint se’ns fa opaca. La sorpresa és trobar espais inexplorats que ens descobreixen sentiments i mirades noves. Un humus fèrtil d’espiritualitat.
(Josep M. Fisa, publicat a la revista Galilea.153)