La Casa del Miracle va obrir les seves portes el cap de setmana del 21 al 23 d’octubre per a donar la benvinguda al grup de persones que volíem conèixer, retrobar o aprofundir en la poesia de Joan Vinyoli.
L’esquer era molt atractiu: se’ns proposava un cap de setmana de silenci, lectura personal i compartida dels poemes del llibre El Callat de Vinyoli. Tot això relligat amb les reminiscències bíbliques que es deixaven entreveure en l’obra esmentada i amb les reflexions personals que a cadascú pogués inspirar els poemes vinyolians.
A la Casa del Miracle, el vespre de divendres és el moment del trobament. La gent va arribant a poc a poc; ens trobem a l’entrada, pujant o baixant per les escales, als passadissos de les habitacions… Gent coneguda, gent desconeguda, tots amb el mateix anhel: gaudir d’un bon cap de setmana del que esperem retornar a casa amb nous coneixements, senzills o complexes, que ens facin pensar i sentir, remoure’ns per dins.
Només arribar a la casa ens espera la primera tasca, escollir un vers de Vinyoli d’una llista preparada pels organitzadors. Diria que, en el meu cas, el vers m’ha escollit a mi. I des d’aquest moment ha estat rodant i rodant dins el meu cap fins que vulgui sortir de nou… en un futur molt proper.
Després de sopar, la reunió a la sala gran de la llar de foc fa possible que ens coneguem tots els participants. Uns venen de la branca de les lletres, altres de la de les ciències. Davant de la poesia diria que això tampoc és tan important. Tots tenim en comú el desig de conèixer la poesia de Vinyoli o d’aprofundir-hi de la ma d’uns bons mestres: en Roger Canadell, l’Àngel Costa i l’Albert Soler.
L’endemà de bon matí hem pujat a Sant Gabriel a fer meditació abans de l’esmorzar. Preparació espiritual i corporal per a la immersió en Vinyoli que ens espera. Hem partit de l’estructura i l’organització del llibre de poemes El Callat. Tot el llibre té un ordre precís, estudiat i, poc a poc, amb el guiatge dels mestres, hem anat entreveient el que Vinyoli vol expressar en El Callat. Durant la lectura dels poemes escollits hem après que un poema ens ha d’inspirar pensaments, d’aquesta manera el podrem “habitar”… ”Habitar un poema” se m’ha fet una tasca feixuga, a vegades esgotadora, però amb recompensa final.
A la posada en comú de dissabte a la nit he comprovat que tots hem estat colpits pels sentiments, pensaments i reflexions que Vinyoli ha despertat en nosaltres. Hem recordat amb emoció l’activitat de la tarda sota els roures: la lectura de passatges bíblics que ressonen en El Callat i la “mística efímera” —un preciós qualificatiu que algú ha emprat per descriure el sentiment comú que ens ha unit quan hem recitat a l’atzar els versos que cadascú havia escollit a l’arribada, tot refent un dels poemes de Vinyoli.
Diumenge, hem sortit a fer camí amb Vinyoli pels voltants del Miracle. Des d’abans de l’alba i fins que s’ha fet de dia ens han acompanyat durant l’itinerari una desena dels seus poemes,
Algú m’ha cridat i he anat cap el riu encès on el boscater m’ha portat a veure Orfeu que aturant la imatge pura del riu de pedra m’ha fet veure en les aigües aturades la nit de l’àngel on se m’ha revelat el Callat fins a l’aurora quan canta el Gall.
El matí continua amb una nova reunió per posar en comú idees, opinions i reflexions sobre el que ens ha mogut durant l’estada al Miracle. Tota aquesta activitat intel·lectual no hagués estat tan profitosa sense els moments on la meditació, el silenci, les passejades solitàries o la pràctica del Txikung (Qi Gong), sense oblidar les trobades durant els àpats. És en aquests moments d’introspecció quan podem copsar el que ens diu la poesia a cadascú de nosaltres.
Hi ha un sentiment unànime d’agraïment cap els mestres-organitzadors del cap de setmana vinyolià. Tots estem d’acord en que aquestes reunions literàries són excel·lents, que en volem més i proposem diferents autors per a futurs caps de setmana.
Resten dins nostre el ressò de frases com “pouar en la poesia” o “habitar la poesia”, el sentiment de pertànyer a una “comunitat interpretativa” on cadascú ha posat un granet seu: la voluntat de llegir poesia pel plaer de sentir-la dins nostre, sense controlar aquesta experiència i deixant que s’integri en nosaltres.
Voldria acabar aquest escrit amb dos versos de Vinyoli, que d’alguna manera em fan pensar amb això últim que he escrit,
-I la natura em crida-
…
I tot el blat es torna pa de vida.
Núria Arona.