(Concepció Rovira) És d’hora, m’he despertat i la son no ha volgut tornar, així que estic escrivint abans d’anar a Laudes. Des de la finestra de l’habitació del monestir del Miracle noto la nit fosca, sense lluna, imposant encara el seu mantell de negror. Molt aviat per Orient, el sol sortirà i permetrà contemplar un paisatge amorós i treballat.
El profeta Elies estimava Déu, però era humà i temia per la seva vida. Va perdre les forces, la temença era massa forta i va fugir per amagar-se a la cova de la muntanya de Horeb.
La veu del Senyor va interpel·lar-lo insistentment: “Que hi fas, aquí, Elies?”. (1 Reis19,9-18). Vencent els seus temors, pren la decisió de seguir a Déu. El profeta surt del seu amagatall, per anar a la recerca d’Eliseu, el seu deixeble i receptor del seu mantell a la fi de la seva missió profètica.Ara penso que Elies devia sentir el mateix que moltes persones que han pres la opció de la vida monàstica: “M´he enamorat de Jesús”. És un comentari recurrent per explicar el motiu de la seva resolució. Simplement això i com tot gran amor, es segueix. (Testimonis de vida monàstica. Emaús 51. Centre de Pastoral Litúrgica)
La vida monàstica no és segurament fàcil. Com tota vivència hi ha clarors i foscors. També els tenim els que vivim en família, a la feina o a altres llocs.
Viure en un convent o en un monestir, fa de la solitud i el silenci el seu eix existencial, possibilitant centrar-se i abandonar-se al mateix temps per sentir la veu de Crist les vint-i-quatre hores del dia.
Concentrar-se i deixar-se portar per Déu pot semblar impossible vist amb ulls mundans. En una societat on tot comença a estar excessivament tecnificat, trobem oasis de pau benedictina, que segueixen la regla escrita per Sant Benet el segle V com a eina molt definida per pregar i treballar. El seu ritme cadenciós es una forma molt útil per encarnar a la vida diària el missatge que Jesús ens va donar.
Quan en l’altre hi veus la presencia de Crist, has d’estimar-lo perquè és superior a tu, l’entrega és total, sense esperar res, humilitat a l’extrem, respecte a tot i tothom, acolliment, pobresa, servei…
Llegir amb serenor la Regla de Sant Benet és un exercici molt vàlid i engrescador per viure cristianament a qualsevol lloc del món. Ha estat per mi un gran descobriment.
Aquests dies també he trobat la grandesa de la Pregària de les Hores. Les comunitats dels primers cristians ja es reunien abans de anar a treballar i en acabar el dia. La lectura del salms espero que em sigui un xic mes planera a partir d´ara.
El recés al Miracle, m’ha fet pensar en el buit existencial de soledat inherent a la condició humana, que és difícil d´omplir si no és amb una entrega total i absoluta a Déu. Hi ha altres formes, fugides diverses, però cap omple com la seva Presència.
Potser perquè treballo en una residència geriàtrica i la mort hi és molt present, penso que no hi ha millor preparació per al final de la vida que deixar-se envair per la solitud i el silenci de Déu, quan encara hi ha lucidesa. És un aprenentatge formidable per encarar la pròpia finitud.
El so de les campanes trenca el silenci de l’alba. La crida a Laudes s’expandeix per la plana de l’entorn del Monestir. Hi ha una boira fina, molt tènue. Aviat el sol deixarà la seva timidesa inicial i l’esmicolarà en mil gotes d´aigua.
Amb silenci i quietud vaig al monestir per dir les primeres paraules del dia: “Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”.
Concepció Rovira
(Publicat a la revista L’Agulla de setembre de 2018)