La tarda del divendres 17 de juny, una colla de persones, desafiant la calor xafogosa que feia, arribava al Miracle per a celebrar l’Aplec anual, que els Amics i les Amigues de la Casa dedicaven, aquest 2022, a reflexionar sobre la pau.
I sí, la pau ha estat el leitmotiv de la trobada. En vam començar a parlar després del sopar del primer dia i, l’endemà de bon matí, va ser el motiu central de la pregària a Sant Gabriel. La pau va ser també el tema de la xerrada d’en Quim Cervera (Justícia i Pau), que, prenent com a base la societat en transformació en què vivim i les formes de violència que hi tenen lloc, presentà diverses propostes per a construir comunitats veritablement pacífiques.
D’unes propostes de caire general a una situació ben concreta. Gandhi, la molt premiada pel·lícula de Richard Attenborough, protagonitzà la tarda de dissabte. La vida de l’artífex de la independència de la Índia i, sobretot, l’acurada descripció del seu mètode de lluita mitjançant la no violència interessaren –i força- els assistents a la trobada, que, en acabar la projecció, feren una posada en comú de les seves impressions. La jornada potser hauria estat feixuga si no hi hagués hagut alguna activitat de contacte amb la natura. En concret, n’hi va haver dues: una, al matí, després de la xerrada d’en Quim, consistent en una interacció amb arbres dels voltants, i l’altra, al vespre, just abans d’anar a dormir, quan en Xavi Bros, expert astrònom, ens feu contemplar la immensitat de l’estelada.
Cadires buides?
El diumenge començà, com ja és habitual en els Aplecs, amb una caminada contemplativa que culminà amb una celebració eucarística. Després d’esmorzar se celebrà l’Assemblea anual de l’Associació, que hom pogué seguir també per videoconferència (una persona optà per aquesta modalitat).
Finalitzada l’Assemblea (més endavant us n’arribarà el corresponent resum), arribà el torn d’una activitat que no deixà ningú indiferent: al llarg del camí que duu a la Capella de la Desaparició foren col·locades cadires en una disposició tal que n’hi hagués una de buida a banda i banda, i també davant, de cada persona que ocupava un seient. Eren cadires aparentment buides però que hom considerava ocupades per algú que no havia pogut estar físicament en l’Aplec (potser per malaltia, per les xacres d’una edat avançada, per motius laborals o familiars o –com diria Francesc d’Assis- perquè la germana mort se l’havia endut). Enmig d’un silenci que només trencava la remor del vent, cada participant llegí un text que parlava de la pau, i ho feu pensant en alguna persona estimada que aquell dia no era present al Miracle. Així, unes cadires aparentment buides s’ompliren de presència i de sentit.
Després de dinar hi hagué la, també habitual en els Aplecs, reunió de comiat a l’ombra dels roures. I novament la pau fou el gran tema de conversa. Certament, n’havíem parlat força i l’havíem tingut molt present en els moments de silenci; però queden tantes coses per a dir i tantes preguntes sense resposta … que hem decidit de de dedicar-hi, cap a finals de setembre, una altra trobada. Més endavant ja us en farem cinc cèntims.