(Pablo Gil) El passat cap de setmana del 7, 8 i 9 de maig, vàrem poder gaudir, per fi, d’un retir de silenci amb tot el grup del Centre Amaiti (de Barcelona) a la Casa d’Espiritualitat i tot l’entorn del Santuari del Miracle.
No és el primer retir al qual assisteixo, però si és ben cert que cada retir és diferent i produeix sensacions oposades en aquesta persona, davant aquest retir hi havia una certa agitació, fins i tot excitació, després de tant de temps (i quin temps!) sense poder ajuntar-nos en un sol entorn, en Un sol, tots junts.
És un regal com aquesta agitació quedà apaivagada quan vaig anant aproximant-me al Santuari del Miracle i les terres solsonenques. La llum, reflectida en cada fulla i cada bri d’herba, en cada pedra centenària, colpejà a aquesta persona i immediatament se sentí com a casa, amb l’alegria tranquil·la i serena de qui se sent en pau.
Comença el retir. El silenci de tot el grup s’escampa ràpidament recolzat per El Silenci sacre que suporta El Miracle i les seves múltiples estances. Pots veure’l abraçant els cants de Vespres dels monjos i en el vent que crea marees en el blat verd intens, que es belluga sense moure’s.
Les muntanyes immenses que t’envolten, acariciant els núvols i naixent en la pols que t’aguanta a peu dret, fan que et regiris cap al teu inici, dibuixant-te el camí cap a Tu mateix sense més opció que la de sentir-te agraït de contemplar -(te), reflectint -(te) allà on miren els teus ulls. I quina riquesa de formes per contemplar!
El Somriure de la Casa d’Espiritualitat, amb les seves cel·les pulcres, perfectament imperfectes, t’acull a la nit i deixes que t’empari i el teu cos descansi on tants altres cossos han descansat, evitant de nou la separació mental del jo i l’altre. Agraeixes de nou haver de tancar els porticons centenaris amb compte, amb tota la presència de l’ara en tu i somrius un cop més.
El retaule de l’església del Miracle, gegantí, barroc, ple de colors vius i daurats, fan que t’imaginis el goig dels qui el tallaren, dels qui el pintaren, dels qui el protegiren de la destrucció durant la guerra, tot perquè ara aquests ulls el puguin veure, i aquest cos empetitit no pugui gairebé contenir tanta emoció serena i agraïda.
En el retir d’Amaiti es programen algunes activitats que ens ajuden a anar més enllà dels nostres vells pensaments. Això és exactament el que succeeix quant puges el turonet al costat del Santuari en silenci, concentrat en el pas dels peus de qui tens davant teu per arribar a l’ermita de Sant Gabriel i meditar-hi una estona.
La respiració meditativa al compàs del batec de la vida, la bona col·locació del cos -perquè no em faci mal-, la col·locació de l’oïda per sentir el silenci… queden empetitits sense remei, esborrats per l’energia en pau del turó i la seva coronada ermita, per l’escalfor del sol de maig i el silenci del vent a la cara. En aquest lloc -ara surt el crit d’auxili de l’ego-, em veig immers en la més profunda meditació que mai he viscut.
No trobo les paraules per traslladar-vos l’agraïment que he sentit i sento pel Santuari del Miracle la Casa d’Espiritualitat, les cel·les i tots els qui l’habiten avui. L’agraïment que sento arriba a totes les ànimes que l’han cuidat durant segles, sense recança, per qui passeja pels seus camins cada dia, per qui fa possible que hi tornem, tornant a la nostra veritable essència, Ara. Aquest es EL miracle del Miracle i el seu profund Silenci, Ara.
Pablo Gil