Algú, fa milers d’anys, en mirar el cel i les estrelles
va sentir que més enllà de tot allò
algú molt més gran –en diem Déu-
ens tenia presents malgrat la nostra petitesa.
I va sentir la paraula com un camí,
i la vida com una possessió,
i l’existència com un interrogant,
i el poder com un vertigen.
No va imaginar que la paraula ens portaria tan enllà,
tan al fons de l’espai, tan endintre de la vida,
a galàxies tan llunyanes, a molècules tan íntimes,
i tan lluny d’aquella presència que ens pensava i acollia.
Però ens hem continuat preguntant,
generació rere generació, segle rere segle,
qui som en aquesta immensitat,
què representem en aquest ordre,
quin sentit tenim en el prodigi de la vida.
I, com fa milers d’anys, hem intuït
una saviesa que ens supera,
una profunditat misteriosa,
fulguracions d’una inefable companyia.