LA PARAULA PÚBLICA
Diu un Salm:
Aclameu el senyor arreu de la terra,
serviu el Senyor amb alegria, entreu davant d’ell amb crits d’entusiasme.
entreu als seus portals donant-li gràcies,
canteu lloances als seus atris, enaltiu-lo, beneïu el seu nom.
Vaig fer meu, de petit, aquell entusiasme.
Una part de mi dansava quan sentia la paraula Déu.
En sortir del temple, el món em semblava transfigurat,
no en la seva matèria ni la seva forma
però sí en la seva font i en el seu sentit.
El mal semblava una taca que seria netejada,
que no tindria el poder de ser l’última paraula.
He conegut, de debò, aquesta eufòria.
Potser per això ara se’m fan tan dolorosos
aquests temples, convents i seminaris immensos i tan buits,
aquests religiosos heroics, fatigats, envellits,
aclaparats per un pes de decadència, d’abandonament i de derrota.
Que lluny del crit, del cant, de l’alegria, de l’entusiasme!
Hi ha moments en què a Déu
només li demanes un xic de pietat.