cant espiritual

TRES DESCONSTRUCCIONS I UN CANT

Fotografia: Ramon Ribera-Mariné

Quan em mires soc més, creixo, existeixo més rotundament
que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada.
Sigues, doncs, clement:
mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment
una plenitud en el Teu amor salvada.

Si em deixes de mirar soc una estranya opacitat,
esdevinc objecte sense dret ni fonament;
si algú em fereix, la seva crueltat
no crida a defensar-me, no moc a pietat,
i els drets escrits són lletra morta i indiferent.
Però si em mires, la meva sang s’aixeca,
i clama al cel i es torna audaç i acusadora,
i pesa sobre el crim i persegueix, i corseca
el criminal i el còmplice, el neutral a qui no reca
la fam o la tortura o la injustícia envilidora.

Quan no em mires soc cada vegada menys:
devastadorament mortal, naturalesa pura,
química només els meus fervors, els meus desdenys,
atzar els meus orígens, i els meus dolors, ferrenys,
no són sinó un defecte en una fràgil estructura.
Però si Tu em mires, aquest cos meu s’exalta,
desborda de sentit, exulta, es transfigura,
encara més real en la realitat més alta
del Teu mirar secret, sense que faci falta,
per a ser tant, negar l’ordre de la natura.

T’oblido, de vegades, i la meva ment, subjecta
al treball de cada dia, es dispersa, atrafegada:
la pressa l’arrossega o l’excita algun projecte,
el fracàs la deprimeix o la redimeix l’afecte,
i no sent anhel de Tu ni de Tu se sent mancada.
Però quan Tu em mires, tot queda en qüestió:
s’esberla el meu recer, el meu món tancat esclata
i s’obre, permeable, a una intempèrie de dolor:
de cop esdevinc molts, m’assedega l’horitzó,
i la meva confortable rutina es malbarata.

I em mires, de vegades, i no ho sé: m’estàs mirant
des d’uns altres ulls que els Teus i Tu, immens vertigen,
t’ocultes en un rostre proper i interpel· lant,
en l’infinit de l’Altre, imperatiu i suplicant,
com per posar-me a prova i amagar-me el Teu origen.
I de vegades penso que m’estàs mirant encara
i encara visc l’eufòria de sentir-me ric de Tu,
quan tot d’una descobreixo que no hi ets, i em desempara
sobtadament aquella benignitat tan clara
i la teva absència em deixa angoixat i malsegur.

Quan em mires soc més, creixo, floreixo, sé que soc,
existeixo més rotundament,
limito amb Tu i no m’acabo enlloc,
trepitjo terra ferma i em multiplico en foc,
perquè en ser Teu del tot soc Jo tan plenament.
¿Soc, però, si Tu no em mires, si em retires Ta mirada,
si distretament m’oblides o no vols saber de mi ?
Què em queda de real, realitat no contemplada ?
Seré per sempre més si em mires sols una vegada?
Tingue’m, Déu, en Ta mirada en la meva hora de morir.

David Jou

%d bloggers like this: