Mostra totes les entrades de Amics de la Casa del Miracle

confiar en l’hivern

(Mercè Solé) Em va ajudar a entendre-ho el cicle “Natura i Espiritualitat”, que organitza el Santuari del Miracle. Va ser una mirada tranquil·la a un hivern que es presenta després de despullar arbres i vegetacio de tot el que és superflu, que ens sotmet al vent i al fred, que ens replega a viure i treballar arreserats.

Això és el que passa en la natura, però jo vaig sentir que també és el que de vegades ens passa a les persones: perdem els punts de referència, perquè nosaltres ens fem grans o perquè algunes coses en què havíem cregut han esdevingut obsoletes; vivim dols i fracassos, i potser una certa solitud; mirem al nostre voltant i la lluita diària ens sembla que serà estèril. Coneixem millor les nostres limitacions i ens sentim fràgils. No veiem clars els camins. Vivim en la foscor i la nit és llarga. Però és dins d’aquest hivern, en un lloc invisible de la terra, on la llavor mor per convertir-se en un brot nou. És probable que si mirem el camp, cobert per la neu o la gebrada, no sapiguem veure-hi cap signe de canvi (bé, sobretot els urbanites!). I aleshores ens sorprendrem amb la primera brotada. Una brotada que no hagués estat possible sense el treball amagat i incert que s’ha fet misteriosament durant l’hivern, sota terra, que ha necessitat foscor, temps i pluja, i en el qual nosaltres no hi hem tingut part. No pot haver-hi primavera sense hivern.

És bonic pensar que, en el nostre interior, aquest despullament i aquest xoc de la nostra fragilitat amb la tossuda realitat, que sovint vivim tan negativament, també conté elements invisibles i gratuïts (que no depenen de nosaltres), que fan brollar la vida i l’esperança. Aquesta és l’experiència de l’Advent: esperar la llum en la foscor i creure que hem de continuar treballant el camp perquè algú en farà sorgir una brotada. Motiu d’alegria, sens dubte.

Del blog El Mosquit i el Camell

En el ressò dels salms

UNA COL·LECCIÓ DE POEMES DE DAVID JOU

PRESENTACIÓ

He escrit aquests poemes inspirats en els Salms en ser invitat a les jornades Els Salms, poesia d’avui?, organitzades per Ramon Ribera i Albert Soler a la casa d’Espiritualitat del Miracle, del 8 al 10 de novembre de 2019. Hi parlàrem Ramon Ribera, Olga Nicolau, Maria Sevilla i jo mateix, i hi hi hagué uns quaranta participants, molt atents i actius.

Reflexionar sobre l’actualitat dels Salms –o de qualsevol altre text religiós o clàssic- ens invita a repensar-los i a redescobrir-hi novetats –en el text i en nosaltres mateixos-. Rellegir-los en directe és la manera més simple i intensa de fer-los presents, de sorprendre’ns de la seva força, diversitat i riquesa, i dels filons de les seves imatges poètiques. Per això, els organitzadors proposaren la lectura personal d’una cinquantena de Salms escollits.

Per complementar aquesta visió, vaig escriure diversos poemes relacionats amb els Salms, des de les nostres inquietuds d’avui. Això ja ho va fer amb especial rotunditat i potència verbal Ernesto Cardenal als Salmos (1968), amb forta presència política i poemes bastant llargs i força paral· lels als Salms. També Mn. Ricard Cabré, a Salms d’avui (2015), ha reprès aquest tema, tot i que sense cercar paral· lelismes tan propers amb els Salms originals.

En els vuit primers poemes d’aquesta petita col· lecció, m’inspiro en alguns Salms i hi faig ressonar records, inquietuds i aspiracions d’ara. Els poemes novè, desè i onzè segueixen una estratègia ben diferent. Parteixen d’una lectura del conjunt dels Salms i, en una mena de desconstrucció, en vaig copiant els versos relacionats amb un tema donat (en el cas concret d’aquestes tres poemes, prenc com a temes la justícia, la nit, i la mirada). Després, combino els versos formant-ne un nou poema –afegint-hi de vegades alguns versos suplementaris per omplir algun buit o per contextualitzar més explícitament el tema. Els poemes desè i onzè, sobre la nit i sobre la mirada, estan formats gairebé exclusivament per versos originals dels Salms; en el poema novè, sobre la justícia, hi ha nou versos afegits per posar el poema en un context especialment proper i preocupant en el moment en què els escric. La combinació que proposo dels versos sobre la nit forma com un poema d’amor, més afí a l’esperit del Càntic dels Càntics que no pas al dels Salms, però va sortir així espontàniament i em sembla curiós fer-ho notar.

Finalment, he incorporat a aquesta petita col· lecció el meu Cant espiritual, escrit el 1996 i publicat anteriorment en diverses altres ocasions (vegeu, per exemple, el meu llibre Cant espiritual, 2018). El punt de partida del meu Cant van ser els seus dos primers versos, que em van venir a la ment no sé com. Són versos sobre el paper de la mirada divina en la realitat humana. Les quatre estrofes centrals del Cant parlen del contrast entre la rotunditat de l’ésser en la mirada divina, i el seu empobriment quan aquesta mirada es retira. No era conscient, mentre l’escrivia, de la proximitat amb tants versos dels Salms. Així, aquesta relectura dels Salms ha estat per a mi una sorpresa, en veure a posteriori quantes analogies hi havia entre versos dels Salms i temes tractats en el meu Cant. En el poema sobre la mirada que precedeix el Cant en aquest recull, he utilitzat els versos dels Salms dedicats a la mirada, per tal de facilitar l’accés a versos dels Salms sobre aquest tema.

En concret, els Salms no presenten la mirada de Déu com un espionatge sever, acusador i inquisitorial, sinó com un àmbit privilegiat que dóna vida i que protegeix el feble (Salms 53, 89, 102, 138). Quan la mirada de Déu es retira, la realitat s’emprobreix i s’atansa a la mort i el no-res (Salms 28, 30 i 104). Per això, en sentir-se abatut el salmista demana que Déu el miri (Salms 13, 31, 80 i 143). En general, l’atenció de Déu sorprèn el creient com un do misteriós i inesperat (Salms 8 i 144), un do que no poden oferir els ídols fets pels humans (Salms 115 i 135), ja que ens coneix a fons des d’abans del nostre naixement (Salm 139).

Com una mena de derivació llunyana dels Salms podríem pensar en els cants espirituals catalans (vegeu l’interessant estudi i proposta de Sam Abrams, Cants espirituals catalans, Quaderns de la Fundació Joan Maragall, número X, que es pot descarregar gratuïtament del lloc web de la Fundació ). Abrams destaca el paper dels cants com a interpetl· lació personal a Déu i discussió amb Déu, tal com passa amb la majoria dels Salms. Sense haver-m’ho proposat mentre l’escrivia (operación en la qual tenia presents els drets humans, les lleis de la natura, el ritme atrafegat de la vida actual, i el rostre i presència de l’Altre) el meu Cant resulta força paral· lel a la visió que tenen els Salms sobre la mirada divina.

Agraeixo la invitació de Ramon Ribera i Albert Soler a participar en aquestes jornades, i a la Fundació Joan Maragall per estimular el meu interès envers aquestes temes. Espero que algun d’aquests poemes estimuli algun lector a rellegir amb curiositat els Salms corresponents.

Barcelona – El Miracle – Barcelona, setembre-novembre de 2019

TAULA DE POEMES

La mirada còsmica

Malgrat la nostra petitesa (Salm 8)
Les matemàtiques parlen de la glòria de Déu (Salm 19)
Els fonaments del món (Salms 11, 18, 24)
El lloc on fas estada (Salm 84)

La mirada pública

Un temps amb gust de Salms (Salm 19)
L’alegria i la pietat (Salm 100)
M’espien, em vigilen, em segueixen (Salm 139)
Contra la mà dels injustos (Salm 140)

Tres descontruccions i un Cant

La justicia (Salms 7, 17. 25, 32, 35, 55, 56, 59, 69, 73)
La nit (Salms 6, 16, 17, 19, 22, 23, 36, 63, 91, 104, 109, 134, 139, 147)
La mirada (Salms 13, 28, 30, 49, 53, 80, 89, 102, 104,115, 135, 138, 139, 144)
Cant espiritual

Nadal abans d’Advent

Aquesta mena de centrifugadora “menja temps” en què vivim ens provoca algunes disfuncions ben curioses. Una, que les quatre setmanes d’Advent que ens han de preparar per al Nadal, queden curtes davant l’avidesa del consum. I per això abans de començar l’Advent, els llums del carrer ja brillen i la publicitat ens atabala. La història de l’espera d’aquell infant en bolquers, ajagut en una menjadora, queda en segon terme. Una altra d’aquestes disfuncions és que a nosaltres mateixos se’ns fa difícil de governar la nostra pròpia nau, i entre compres, cuines, àpats i neteges, un altre cop allò que és important acaba deixant pas a la urgència nerviosa del dia a dia. Continua la lectura de Nadal abans d’Advent

els salms continuen parlant…

(Maria Ferrer) ELS SALMS, POESIA AVUI? Amb aquesta pregunta com a proposta de treball ens reunírem Vora la Bassa d’Òria al Santuari del Miracle, ,el segon cap de setmana de novembre, unes 40 persones  amb la inquietud d’esbrinar i aprofundir en el significat i forma literària dels salms. El punt de partença dels assistents a la trobada el suposo força diferent però l’ objectiu era el mateix.

Continua la lectura de els salms continuen parlant…

Dins el ventre d’un peix

Se celebra la tercera edició de “La paraula que ens construeix: pràctiques de lectura i escriptura meditativa” a partir d’un curs de meditació al Santuari de Miracle.

Fotografia: Arnau Vives

(Alba Romanyà) Sóc dins del ventre d’una balena, penso. Si tanco els ulls gairebé puc sentir el mar, allà a fora, i l’olor de sal. En aquest espai calent i humit «ni el pèlag que s’abissa ni el vent ja no em fan nosa» (Nabí) i, amb les parpelles ben closes, «re no em distreu, dubte no m’heu, desig no em crida» (Nabí). Giro els ulls endins i deixo que la balena em bressoli mentre va fent camí per les carreteres dels oceans. Són carreteres de «llum ampla i quieta» (La meva Cristina) i no em fa patir cap on em duguin: tinc confiança en el menar de la meva immensa timonera. M’arrauleixo en aquella escalfor humida i em deixo portar. 

De sobte, sona el bol tibetà i surto, entre tels, de les profunditats d’aquell estómac: sóc a Sant Gabriel, amb els companys. Fem cara d’adormits, encara no hem esmorzat, però ens somriem lleument perquè hem entès que compartim un secret. De primer, ningú s’atreveix a trencar el silenci: només els ocells, allà fora, i semblen molt llunyans. Després, algú s’hi envalentona i diu el que pensem tots: he descobert que «mon seny en la fosca reneix» (N).

Aquest darrer vers és una bona síntesi d’aquesta tercera edició de La paraula que ens construeix: pràctiques de lectura i escriptura meditativaAquest curs de meditació i literatura organitzat pels Estudis de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona va tenir lloc els dies 11, 12 i 13 d’octubre en un entorn inigualable: la Casa d’Espiritualitat del Santuari del Miracle, al Solsonès. L’objectiu del curs va ser donar un espai per a l’atenció plena a alumnes i professors de la facultat. Un cap de setmana al cor de la primera tardor que havia de permetre fer meditació, escriptura introspectiva, música, i, sobretot, llegir uns textos escollits. L’objectiu, gaudir de la literatura amb tots els sentits. Només així s’aconsegueix d’arribar al fons dels textos i, per què no?, al fons de nosaltres mateixos: dins les nostres balenes.

I és que aquesta edició ha tingut com a fil conductor el mite de Jonàs i, sobretot, la balena que l’engoleix. Així, hem llegit tres textos que plantegen l’estada al ventre del cetaci de maneres diferents: el text bíblic de Jonàs, el poema Nabí de Josep Carner i, finalment, La meva Cristina de Mercè Rodoreda. Són textos que, d’alguna manera, beuen l’un de l’altre i que, com a nexe d’unió, tenen un protagonista que pateix un procés de canvi metaforitzat per l’estada al ventre del «gran peix».

Primer, per ordre divina, la balena bíblica salva Jonàs de ser ofegat per les onades embravides. El profeta demana auxili i és escoltat: «quan la meva vida defallia, / m’he recordat de tu, Senyor», diu el text bíblic. En la balena, Jonàs recapacita i decideix obeir Jahvè per retornar a la seva tasca profètica, que abans havia volgut defugir: «però jo et donaré gràcies / i t’oferiré un sacrifici / compliré el que havia promès. / És el Senyor qui em salva!».

Fotografia d’Arnau Vives

Milers d’anys després, el 1939, Josep Carner va voler recrear el mite bíblic i va escriure la primera versió d’un poema narratiu en deu cants que, en un primer moment, es va anomenar Jonàs, i en una revisió posterior, es va passar a dir Nabí (‘profeta’ en hebreu). Carner ens presenta un Jonàs ben malcarat que s’encara a la veu del Senyor perquè no vol acomplir la tasca que li encarrega. Decideix fugir per no afrontar el seu destí fins que, com un heroi grec, se’l troba en el camí que havia pres per escapar-se’n. Per apaivagar la tempesta, els mariners el llencen al mar i, llavors, se’l menja una balena divina. El ventre del cetaci, lluny d’espantar-lo, li retorna la confiança en Déu i en ell mateix: el personatge deixa de lluitar i es col·loca «orb, doblegat, com esperant una naixença / dins la cavorca sepulcral». La balena carneriana és com un úter matern que protegeix de tots els mals exteriors i, curiosament, també interiors: «com el no nat sóc a redós». És un espai de plena acceptació: potser una sensació meditativa?

Ben al contrari, la balena de Rodoreda sembla la concreció dels nostres fantasmes. Malgrat que beu de la carneriana, no podria ser més diferent. Batejada com a «Cristina», la balena és un animal salvatge que turmenta el protagonista. Ell, per sobreviure, lluita contra ella amb totes les seves forces. «Un dia vaig pegar falconada a les barnilles per veure si obria bretxa i tot va començar a giravoltar i jo anava amunt i avall, tan aviat damunt la llengua com a sota, tan aviat en un costat com a dalt de tot. I, encastat al paladar, vaig tenir esma de fer un crit: atura’t, Cristina!…». Un protagonista valent i combatiu que s’esgota fins a l’últim alè per controlar la situació, i que, efectivament, aconsegueix sortir-se’n en contra de tota expectativa. Ara bé, a quin preu? 

Fotografia d’Arnau Vives

Asseguts davant de Sant Gabriel, aviat vam comprendre que meditar es podia entendre com fer una estada al ventre de la nostra balena particular. La meditació, que ens porta en un estat d’atenció plena, és un medi excel·lent per revelar la serenor i les angoixes internes: ens porta un espai solitari i obscur que ens obliga a afrontar el que tenim dins nostre per avançar cap a l’etapa següent. I és que què és una estada al ventre de la balena sinó una etapa d’acceptació de canvis? Una etapa d’aprenentatge que fa virar una mica les veles quan se’n surt?

No ens ha calgut gaire res per entrar en el simbolisme de Jonàs: tres dies, tres textos, una mica de meditació i una llibreta i un bolígraf. «Medita, llegeix, escriu i, si vols, reflexiona. No tornaràs de la mateixa manera, això segur que no». El símbol de Jonàs i el sentit de la seva aventura ens ha fet plantejar el paper de les balenes a la vida de les persones i, en especial, a la nostra. 

No és estrany que després de tres dies d’activitat intensa de lectura i escriptura al voltant d’aquest mite se’ns sorprengués amb una pregunta final: «a dins de quina balena sou, la carneriana o la rodorediana? Potser en cap, i eviteu entrar dins d’aquests ventres tan llefiscosos, o potser un entremig perquè voleu lluitar i, al mateix temps, acceptar el timoner i confiar-hi. Potser és que, al capdavall, hi ha moments per a tot, a la vida: lluitar, morir, acceptar». 

O, potser, com diu la Rodoreda, avancem una mica a cegues, però amb la intuïció segura que, sigui com sigui, lluitem o acceptem, en algun indret encara ens espera «el darrer floc de llum damunt l’ombra, o aquella mena de memòria prima que deixen les coses quan se’n van». 

Publicat al Núvol

Una novetat estimulant: els salms, des de la poesia

book-2878724_1920Com a continuació de l’activitat la veu dels poetes, que servia de cloenda a les sessions del vell Natura & Espiritualitat, organitzem de fa anys un racó de literatura, especialment poesia, i vida. Prèviament hem tocat temes com l’epopeia de l’Èxode, ran d’una pel·lícula, i la poesia com a coneixement, el llibre dels Proverbis bíblic, Ramon Llull, l’Odissea i la Bíblia: les dues columnes de l’experiència d’Occident… Ara us proposem per fer-nos ressonar de la mà de dos poetes un clàssic de la literatura hebrea, el llibre dels Salms, que en néixer portem tots a les entranyes; més enllà del seu valor religiós, és una poderosa eina per expressar i elaborar els nostres sentiments més profunds, i per admirar la saviesa i la tècnica dels antics.
Amb el nom del taller, vora la bassa d’Òria, s’evoca la font, en concret al Miracle, lloc de descans per refer les forces i compartir l’experiència del camí; és precisament aquí on apareix la Verge Nena, encarnació de la Saviesa salvadora, veritable estrella de l’alba.
Menaran el present taller Ramon Ribera-Mariné, monjo i biblista, David Jou, poeta i físic, Maria Sevilla Paris, poetessa i filòloga, i Olga Nicolau, monja, economista i biblista.

I aquí en teniu el programa.

Els fruits de l’estiu: segar i seguir

segar i seguir.jpg

(Concepció Rovira) He estat traient pinassa. Amb la calor, la feina cal fer-la a primera hora del mati o quan el sol es pon. Segurament per això m’ha vingut a la ment la caminada del dissabte passat al Miracle. El títol ja era eloqüent: “Sota un sol inclement”.

Certament així va ser, la transpiració era tan forta que ni suava, l’evaporació era gairebé instantània. Vaig parar atenció el soroll de les meves passes damunt la pinassa del camí;  no sentia res mes, sols la meva respiració.

Va ser un d’aquells moments de contemplació que sols puc percebre a la Natura, amb silenci extrem, amb tots els sentits atents, sense deixar-me portar per cap pensament atabalador. Continua la lectura de Els fruits de l’estiu: segar i seguir

Terra de temps incert

Des de la publicació d’Incerta glòria, la novel·la de Joan Sales no ha deixat de desvetllar perplexitats. Esbrinar-ne els enigmes forma part de la responsabilitat lectora de qui s’hi immersa, entendre el viatge que proposa Sales, i descabdellar les reflexions morals que s’hi sostenen. El passat mes d’abril un grup d’alumnes i docents dels Estudis de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona van organitzar un seminari amb la determinació d’endinsar-nos en aquesta novel·la, i la literatura del jo, que vam celebrar al Santuari del Miracle(Solsona). Jana Lüscher, Genís Jordi, Helena Ordeig i Laia Puig n’han fet aquesta crònica, que ha sortir publicada aquí.

Vam desenvolupar un programa de pràctiques de lectura, escriptura i debat literari, que vam voler amb una mirada nova. L’enteníem com un exercici de contemplació i d’introspecció, enteníem la lectura i l’escriptura talment com una pràctica meditativa. El seminari unia, doncs, literatura i pràctica meditativa en una associació significativa, una línia pedagògica que estem desenvolupant des de FilCat.UB (Aula de Literatura i Meditació) (vegeu a Núvol “La paraula que ens construeix”). Continua la lectura de Terra de temps incert

Una Casa i uns amics

This slideshow requires JavaScript.

Enguany s’ha celebrat, del 7 al 9 de juny, el ja tradicional Aplec dels Amics de la Casa del Miracle. Aquest cop, tanmateix, la trobada s’ha fet en unes circumstàncies especials. Però no avancem esdeveniments i anem a pams…

L’aplec començava la tarda del divendres. I els participants hi vam anar fent cap esglaonadament (algú, fins i tot, no va poder ser-hi fins dissabte al matí). La casa ens esperava, com sempre, endreçada i acollidora. Ens hi vam anar instal·lant i vam baixar a gaudir del sopar que, amb la sol·licitud habitual, havia preparat la Mercè. Després hi havia una sessió de presentació. Continua la lectura de Una Casa i uns amics