Després de l’inevitable paréntesi que ens ha imposat la pandèmia els dies 26, 27 i 28 de març l’ikebana ha tornat al Miracle.
Han tornat les branques, i les flors envoltades de silenci.
Aquest cap de semana un reduït grup de persones hem gaudit de la pràctica de l’ikebana. El bosc que comença a renéixer ens ha regalat una infinitat de bellesa. Veient-la hem escoltat els batecs dels nostres cors que també volien abandonar la letargia d’aquests mesos de confinament.
Seguint humilment les petjades d’en Vicenç Santamaria i d’en Ferran Rodríguez hem obert un nou espai on compartir branques, flors, recipients i aquell neguit per cadascun dels seus moviments que ens porten al gaudi de la composició floral que ens harmonitza.
Després d’aquest retrobament proposem la continuïtat d’aquest espai privilegiat que ens regala el Miracle. Volem aplegar persones que ja hagin practicat l’ikebana (molt o poc) i també persones que vulguin aproximar-se a aquest preciós art japonés que ensenya l’escola Sogetsu de Tòquio.
Una de les activitats amb més fidels adeptes del Miracle són, sens dubte, les audicions a càrrec del pare Jordi-Agustí Piqué. Divendres Sant un bona colla (uns quants des del Miracle i la resta des de casa) vam gaudir d’un comentari de la Passió segons sant Joan de Bach. Arran d’aquesta audició, un dels participants, Josep Nuet, ha preparat aquest recull de pàgines web d’interès per a totes les persones que estimen la música de Bach. Tot un regal que agraïm!
La primera vegada que vaig prendre part en una activitat del Miracle va ser en un curs de “Fotografia i espiritualitat”, un curs breu, poc tècnic (per sort, perquè jo de fotografia no en sé gaire!), però em va aportar dues coses: aprendre a mirar l’espai i aprendre a obrir l’esperit per captar-ne alguna cosa més enllà de la bellesa del paisatge, que és molta.
Què ha passat? Fa mesos, les amigues i els amics de la Casa ens acomiadàvem tot esperant de retrobar-nos ben aviat. Entremig hi ha hagut, però, el gran parèntesi causat per aquest virus -no li farem l’honor de dir-ne el nom- que s’entossudeix a no marxar.
Les audicions del Miracle –que es van haver de cancel·lar el 2020 a causa de la covid19- s’han reprès el 2021 en un format “una mica” diferent. Els tres dies al Miracle, amb les cinc sessions de costum, amb els àpats en comú, amb les passejades pels voltants de la casa, amb la participació en les pregàries dels monjos, amb el breu i magnífic recital del pare Jordi-Agustí a l’orgue del segle XVI… tot això que omple un cap de setmana de març es va convertir en tres videoconferències –dues el dissabte 6 i una el diumenge 7- que cadascun dels assistents va poder seguir mitjançant ordinador, tauleta o mòbil. Tots confinats, i tots al Miracle. Les cares conegudes que vèiem a les finestres del zoom ens transportaven al Solsonès.
L’obra proposada era la Missa Solemne de Santa Cecília, de Charles Gounod. De la vintena llarga de participants, alguns, entre els quals m’incloc, no la coneixíem i vaig agrair els materials que prèviament ens va fer arribar el pare Jordi-Agustí, per poder tenir un tast de la composició tot esperant l’anàlisi musical i textual que ens oferiria durant les tres sessions.
Entre els materials enviats amb antelació no hi havia la gravació que vam escoltar majoritàriament, i que no era d’un concert sinó d’una missa celebrada a l’església de Sant Pau (Sint-Paulus) d’Anvers, a Flandes, amb solistes, cor i orquestra situats al “cor de dalt”. El mateix diumenge al vespre ens va arribar l’enllaç per poder escoltar la gravació sencera, i això em va permetre fixar-me bé en l’espai on tenia lloc la litúrgia. Un temple tardogòtic, una decoració barroca i una música romàntica eren el marc d’una celebració eucarística del segle XXI. Vaig trobar molt suggerent aquesta harmonia d’espai i temps.
I encara que va ser “com si”, i tot va anar molt bé, tant de bo no triguem a recuperar les audicions a la Casa del Miracle, amb les cinc sessions de costum, amb els àpats en comú, amb les passejades pels voltants de la casa, amb la participació en les pregàries dels monjos, amb el breu i magnífic recital del pare Jordi-Agustí a l’orgue del segle XVI…
Des del 2018, la Casa d’Espiritualitat del Miracle ha estat l’espai on uns quants alumnes de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona han pogut posar en pràctica en diverses ocasions la connexió entre literatura i meditació. Ells mateixos n’han deixat constància escrita, que hem recollit en aquest blog:
Doncs ara el professor Arnau Vives, assidu a aquestes trobades, ha publicat un article a la prestigiosa revista Estudis Romànics sobre les activitats realitzades a la Casa. Porta per títol “Literatura i meditació en els estudis universitaris de filologia”. El podeu llegir aquí. Per poc que us agradi el silenci i la literatura, estem segurs que us agradarà!
Senyor, tu que a ningú veus com a un estrany i a ningú deixes sense la teva protecció, conforta els nostres germans i germanes migrants perseguits i els detinguts en els CIE. Concedeix-los a tots fortalesa i serenitat per a afrontar els difícils moments que viuen. I a nosaltres, dóna’ns un amor fort i decidit, per poder ser hospitalaris, acollidors i profètics. Ajuda’ns a posar els mitjans per lluitar per una reforma migratòria integral i pel tancament dels CIE. En aquest món, que sembla tan deshumanitzat, ajuda’ns a ser llum en el nostre entorn. Llum que ajudi a deixar enrere la hostilitat per donar pas a la hospitalitat i l’acollida. Ajuda’ns a caminar sense pors, i a plena llum, com a filles i fills del mateix Déu.
(De la pregària que ara mateix acaba de fer-se davant del CIE de Barcelona, organitzada per Migrastudium)
L’he vist molts cops, però sempre n’espero alguna cosa nova. El camí de pujada va bé per pensar. El retaule barroc diu que per brillar cal amagar la matèria, cal dissimular-la sota tota mena d’exuberàncies, com si ens fes nosa; però alhora acumula tot un bosc, com si calgués amuntegar la fusta per assegurar-se que hi ha alguna cosa a sota, i potser de tant amuntegar i tant daurar acaba fent evident que dins de tota aquella matèria hi ha alguna mena d’insuficiència, una buidor inquietant. ¿I si calgués fer el contrari? Exposar l’austeritat, mostrar-la en el seu magnetisme, en la seva aura. No daurar res. Venerar el roc. El dolmen descontextualitzat té una simplicitat que pica, com un poema de Brossa o una escultura de Tàpies. Et diu simplement: mira el món, l’havies vist milers de vegades i no et pensaves que era així. Al voltant s’esbatanen els horitzons, les muntanyes del nord i del sud, les pinedes, els rostollars, les cases, les carreteres que cal·ligrafien la terra.
Finalment arribo a dalt, tot suat, i la llosa prehistòrica no hi és: només queden els dos pilars. Un cartell informa que se l’han enduta per restaurar-la; les decoracions s’engrunaven i a l’aire lliure s’haurien esborrat.
Dos pilars sense res a sobre. Potser encara és millor així: el buit elevat, enaltit, vibrant sota la calda d’agost, per mostrar allò que no es veu.
Desitgem que malgrat les circumstancies difícils que estem vivint aquest any, us trobeu bé, i que el temps d’espera de l’hivern que comencem, ens ajudi a mantenir l’esperança.
Ens plau dir-vos que la nostra associació ja ha estat inscrita en el Registre d’associacions de la Generalitat de Catalunya. Ho hem aconseguit entre tots i totes, i és per això que us volem donar les gràcies. Un agraïment particular, pel suport especial en els aspectes formals dels estatuts, a l’amiga Maria Vendrell i, per la correcció del català de la versió final, a la Teresa Maria Castanyer. A la satisfacció de resoldre aquest tràmit, s’hi suma el record entranyable de tot el que vàrem compartir a l’Aplec del passat mes octubre.
Aquesta notícia s’anticipa, per pocs dies, a les festes nadalenques. Volem aprofitar per desitjar-vos un bon Nadal, tot esperant celebrar el retrobament del Amics i participar conjuntament de les activitats de la Casa d’Espiritualitat del Miracle.
El pare Ramon evoluciona lentament i en donem gràcies.
Una abraçada,
Junta de l’Associació d’amics de la Casa d’Espiritualitat del Miracle
Ho vam fer al Miracle, a finals de setembre: vam llegir tots els salms, l’un rere l’altre. Sense gaire explicacions. De fet havíem parlat dels salms en aquella Casa un munt de vegades: els salms a la Litúrgia de les Hores, els salms com a poesia (amb en David Jou i la Maria Sevilla), o els salms com a pretext, perquè sí. L’any passat, fins i tot a l’ACO vam fer els exercicis d’estiu sobre els salms, amb l’Olga Nicolau. En Ramon (Ribera) confessa viure rumiant salms, més en hebreu que en català. En les seves nits d’insomni o en les llargues caminades en el camí de Sant Jaume, llegeix, rellegeix i recita salms. Els seus amics intuïm que avui potser l’acompanyen a l’hospital, en els moments de consciència i en l’endormiscament propi d’una estada massa llarga a la UCI. El cert, tanmateix, és que en Ramon ha aconseguit transmetre als Amics del Miracle la seva passió.
