Mostra totes les entrades de Amics de la Casa del Miracle

Pere Casaldàliga, al XIIIè. Fòrum Vida i Evangeli

Disculpeu la poca qualitat del video

L’any 1997, els convocants del XIIIè Fòrum Vida i Evangeli, que aquell any tractava el tema “Drets humans: Què n’has fet del teu germà?”, van demanar a Pere Casaldàliga que els fes una petita aportació en video. Això és el que el bisbe Pere va dir:

Germanes, germans, Déu vos guard! I començo per les germanes perquè ara el Fòrum ja no és més de l’home, és de la dona també. És broma meva, però ja és significatiu: els drets de la dona es van imposant.

No faré ni de lluny una ponència ni un sermó. González Faus ho farà molt bé; com ell sap fer-ho sempre. Teòleg i periodista alhora, historiador i una mica vident també, oi? Per cert que ell us podrà dir també com li ha costat a l’Església acceptar això dels drets humans. Pius VIè. va condemnar els drets de l’home com si fossin una mena d’usurpació dels drets de Déu. Dins de l’Església vosaltres i nosaltres, tots, encara ens queixem de tant en tant que els drets humans no són prou respectats i, evidentment, no són prou reconeguts els drets de la dona. I, pràcticament és això el que voldria dir-vos: que els drets humans són drets divins. Imatges d’Ell som: com persones, imatges individuals, imatges d’Ell col·lectives com a pobles o comunitats. Ell és gelós de la seva glòria, que som nosaltres, diria sant Ireneu; més encara, que són els pobres diria el nostre sant Romero d’Amèrica. La humanitat és l’únic problema que té Déu, els nostres drets el preocupen, tant que va haver de venir a ficar-s’hi i sentir-los materialmente a la pròpia pell i salvar-los definitivament.

Som a la Quaresma i ens trobarem aviat novament davant de l’home despullat; despullat dels seus drets, “Ecce homo”, galdós com l’hem deixat. No soc especialista en el tema, però sento que hem de saber destriar quan parlem dels drets humans. Si tothom està d’acord a proclamar-los, vol dir que no signifiquen per a tothom una mateixa cosa. Hem de sospitar. Hi ha massa consens. Com dèiem ja fa temps quan parlaven de la llibertat, hem de dir avui dels dets humans: els meus drets humans comencen on comencen els drets humans del proïsme, de tothom, i acaben on comencen aquells drets del proïsme de tothom. Els meus drets no són absoluts, són relatius, o millor dit, relacionals. Déu en la humanitat i en la natura, també.

Els indígenes de Chiapas, benvinguts, ens han recordat que volen una democràcia amb justícia i dignitat, no la democràcia que ells coneixen i que nosaltres coneixem. Un dels llibres importants de la col·lecció “Teologia i Alliberament” es titula “Drets humans, drets dels pobres”. Els indígenes de Chiapas i els pobres de l’Amèrica llatina i del tercer món (em penso que tots els pobles de la terra, oi?) volen, volem, pau amb justícia i aquest és un crit dels nostres pobles fa molt de temps. Volem els drets civils, volem els drets socials, volem els drets econòmics, volem els drets culturals, exigim primer el que que podríem dir l’elementalitat dels drets humans: viure, menjar, tenir casa… “Els drets humana de cada dia, doneu-nos Senyor el dia d’avui”. La igualtat de les persones i dels pobles, dins del pluralisme natural, és el principi i fonament de la vivència dels drets humans; la igualtat. Jo penso que els drets dels pobles encara no han començat. Espectacle de les intervencions dels vetts dels quatre grans, de la venda d’armes als pobles de l’Àfrica, del no reconeixement de les autonomies ni independències. Timor-Est, per exempl, només ara s’ha fet notícia pel premi Nobel. Tot això i el gran mur, el més gran de tots, el gran mur del Nord-Sud ens obliguen a reconéixer que els drets dels pobles encara no han començat a vigir. I no parlem dels drets de la terra, dels drets del Cosmos. Podríem dir que encara som pràcticament analfabets en drets humans, de les persones, els pobles de l’Univers. Vosaltres em direu que els drets de l’Univers no són humans. Són humans perquè l’Univers és “a casa”, la casa de la família humana: “Oikós”, com diuen els savis.

Amb la major naturalitat d’aquest món, deia no fa gaire el president del Brasil, ja sabeu, sociòleg i d’Esquerra Unida… (les esquerres de vegades es passen a la dreta, oi? i els socialismes de vegades són neo-liberals. Em sembla que vosaltres a Espanya, a Europa ho coneixeu això també). Doncs el president va dir textualment que l’actual sistema no és pas pels exclosos, perquè no ho pot ésser. Amb una freda fatalitat accepta l’ús exclusiu de la majoria, del Brasil o de la humanitat.

Tothom s’escandalitza del segrest que han fet els Tupac Amaru al Perú, però molt pocs s’escandalitzen del segrest en la misèria dels tretze milions de persones com els guerrillers Tupac Amaru han recordat. Haurem de dir també benvinguts els Tupac Amaru?

El terrorisme d’estat a Colòmbia, per exemple, -i cito Colòmbia perquè fa poc que ho he sentit molt de prop-, el terrorisme d’estat, dic, és encara avui el més gran, més estructurat i més oblidat. Hi ha tres paraules fatals avui dia contra la vigència dels drets humans de les persones i dels pobles i que avui com mai en la història humana constitueixen el funcionament normal de la societat: propietat privada, mercat i consumisme. Ara més que mai també hauríem de recordar la vella afirmació de la moral: que en la necessitat, tot és de tothom. Envair terra, aquí al Brasil, és un dret. Assaltar un shoping center, en molts llocs del món, és un dret. Les grans migracions que diuen seran el fenomen social més espectacular del segle vinent, ho recordaran a la força. Prepareu-vos, que els nous bàrbars us envaïrem el carrer, la taula i la son. M’agradaria que no fos necessari arribar fins aquí i que els nous bàrbars ens envaïssin la consciència i, si són cristians, la fe.

L’any que ve celebrarem el cinquanta aniversari de la declaració universal dels drets humans, una bona ocasió per fer-ne matèria de conversió, d’educació, de publicitat, de compromís i de fe cristiana. Educació, Ciutadania i Drets Humans han estat el tema de la inauguració de la càtedra Unesco “Universitat de Sao Paulo d’Educació per la Pau, Drets Humans, Democràcia i Tolerància”. A l’agenda llatino-americana d’enguany, i aprofito per fer publicitat, doncs l’heu de comprar, proposem uns suggeriments per la celebració de les noces d’or i de molta sang d’aquesta declaració de drets humans: estudiar llur història, investigar la situació real dels drets humans al nostre país, continent, etc., contactar organismes de defensa dels drets humans i col·laborar amb ells. Participar d’algun servei d’informació sobre els drets humans , estudiar i viure la relació entre els drets humans i l’Evangeli -penso que l’Evangeli és la bona nova dels drets humans i dels drets divins-, recapitular i reveure els drets humans a la nostra pròpia família, la comunitat, el lloc de treball, o d’esport, o de viatge. I, per acabar, vull dir-vos de cor que crec en el Déu únic dels drets humans de totes les persones i de tots els pobles, que crec també en l’única família humana d’aquest Déu, pare i mare de la vida i que aquesta família té genètica divina i per això mateix no és suïcida i viu i viurà i s’anirà fent més humana i més divina.

I que us agraeixo en nom de tot el meu poble, de tota la nostra Amèrica, de tot el nostre tercer món, la vostra solidaritat. Que aquest Déu que s’ha dignat girar vers nosaltres el seu rostre amb cara de nadó marginat, us ompli de la llum, de l’alegria i de la força del seu esguard.

Una forta abraçada, gent meva. Gràcies.

Pere Casaldàliga

Montserrat , amb mascareta

A partir del minut 9:09 trobareu la renovació de vots d’en Ramon

Els qui avui hem pogut assistir a la celebració dels 50 anys de professió d’en Ramon Ribera hem trobat un Montserrat insòlit, exultant de primavera i buit de personal. Dins i fora de la basílica. I els pocs que hi érem estàvem amagats rere les mascaretes. No podem dir que ens ha costat reconèixer-nos, però gairebé.

Segurament moltes de les persones que llegiu el blog ens haguéssiu acompanyat en d’altres circumstàncies. Envoltats tots plegats, això sí, de turistes de tota mena, especialment de coreans (en Ramon té ben estudiada la composició de la macedònia turística pre-pandèmica!).

Una cerimònia molt senzilla i continguda. I una bona ocasió per saludar-nos després a cop de colze i mantenint les distàncies i per celebrar plegats tanta vida compartida: la natura faci-fred-faci-calor, el silenci, les caminades, les converses, les audicions, l’Atzar, el Llibre, l’acollida sempre afectuosa i respectuosa d’en Ramon i del monestir, els àpats fantàstics de la Mercè, el cinema, les fotografies… Moltes coses que avui, a Catalunya Religió, en Josep Gordi recollia en un article on els Amics de la Casa del Miracle ens hi sentim també molt reflectits.

Per molts anys, Ramon! ens sentim agraïts i feliços d’haver-te trobat!

L’ATENCIÓ: córrer per atendre l’altre

Abans d’estimar una persona, l’has de veure. L’atenció és la primera actitud espiritual; a partir d’ella es pot ser empàtic per arribar a connectar amb la persona.

Capella de l’hostatgeria del monestir benedictí de Singeverga

Fer silenci és conrear l’atenció. Quan fas silenci perceps coses que abans no veies: la pròpia respiració, els sons que se senten de fons… Mentre percebem no estem atents als pensaments que ens venen, perquè estem percebent la realitat. Com més ens exercitem en el silenci, podrem estar més atents a l’altre i no tant als nostres pensaments.

Hi ha un ritual a la Regla de sant Benet per rebre un hoste: primer es prega, i després s’abraça i es besa la persona. Són els petits detalls els qui donen el salt qualitatiu: se somriu a la persona, se l’abraça… Acollir és mostrar la persona que és ben rebuda.

Però cal tenir molta cura i ser conscient que l’altre és abans que nosaltres i que les nostres necessitats d’afecte. Perquè si no és així, tractarem bé a qui ens caigui bé, i no tan bé a qui no. Es tracta aquí d’acollir tothom sense excepció. I certament que tot plegat tindrà compensacions afectuoses per a qui acull, però aquestes no seran el motor primer de l’acollida. El que puguis rebre pel fet d’acollir incondicionalment serà com un regal de més a més.

També cal l’actitud de no creure’s superior a l’altre, en l’acollida. La persona humil fa que l’altre se senti còmode.

Finalment, seguint amb el ritual encara: es porta l’hoste a llegir i a pregar. Se l’acull donant-li tan menjar físic com espiritual: converses amb un cert nivell, no sols facilitant-li lectures.

(De la formació que Antoni Pou, monjo de Montserrat, oferí, el setembre passat, als hostatgers i voluntaris de la Casa d’Espiritualitat del Miracle)

Acollir els forasters com al crist

La filla pròdiga, de Charles Mackesy

Que vol dir tractar-lo amb el mateix amor que tens al mateix Jesús, perquè els monjos estimen el Crist per sobre de tot. Tots els qui acollim els hostes hauríem de tenir un estil propi amb els valors de la tradició i l’espiritualitat benedictina i de la tradició del cristianisme, i encarnar-los d’una forma concreta.

Volem acollir tothom qui trobi profitós venir. Acollir les persones tal com són, però també dir clar als altres què hi poden trobar, i què no, per no crear falses expectatives. En un hotel esperes que s’adaptin a tu, i un determinat benestar. I aquí, en una Casa d’Espiritualitat, es al revés: t’has d’adaptar tu al clima que hi ha.

Així, l’actitud de qui acull ha de tenir en compte dues perspectives: que l’hoste és fill de Déu, però que alhora té una realitat concreta. És a dir, acollim una persona en tot el seu misteri de fill o filla de Déu, però pot ser que la seva realitat concreta i la del propi funcionament de la Casa d’Espiritualitat, porti a haver de posar alguns límits o condicionants en el dia a dia. Una dimensió no exclou l’altra, ans al contrari, cal contemplar-les alhora en l’acollida.

(De la formació que Antoni Pou, monjo de Montserrat, oferí, el setembre passat, als hostatgers i voluntaris de la Casa d’Espiritualitat del Miracle)

Benaurances del coronavirus

  • Felices les persones que tenen com a professió la neteja, perquè fan viables els espais per a la vida i ens recorden que la higiene és la primera i més bàsica de les prevencions.
  • Felices les persones que tenen cura, a casa o en un centre, de la fragilitat que ens és més estimada, en tota circumstància i arriscant la seva salut.
  • Felices les persones que estan passant en solitud tot aquest confinament. Tant de bo se sentin estimades per tots.
  • Felices les persones professionals de la salut, perquè posen amb molt d’esforç els seus coneixements i les seves habilitats al servei de la salut de tots, i ens ensenyen el valor de la generositat.
  • Felices les persones la feina de les quals no es veu perquè no sabem de logístiques, però que amb imaginació i rigor aconsegueixen eixamplar els espais de la cura i la solidaritat.
  • Felices les persones que fan recerca, perquè el seu estudi ens retorna l’esperança.
  • Felices les persones que treballen al camp, perquè de la seva atenció a la natura surt l’aliment imprescindible.
  • Feliços els homes i dones que són mestres i professors i que fan sentir el seu caliu als més petits i als joves, més enllà dels coneixements.
  • Feliços els treballadors i treballadores que, des de casa i sovint amb mitjans escassos, procuren que continuem disposant dels serveis necessaris i que l’economia no s’enfonsi.
  • Felices les persones que han perdut la feina o que no poden arribar a fi de mes, perquè ens recorden que per fer possible la justícia de Déu hem de canviar moltes coses de la nostra forma de viure.
  • Felices les persones que s’ocupen aquests dies de vetllar perquè els infants se sentin estimats, que l’alegria que creen els il·lumini la vida.
  • Feliços els homes i dones que fan feines poc valorades i mal pagades: repartint paquets, reposant prestatgeries, despatxant, conduint, perquè ens han retornat el sentit de l’agraïment.
  • Feliços els homes i dones que des de les administracions públiques, des de les Esglésies, des dels mitjans de comunicació mostren el seu interès per allò que ens passa i, en circumstàncies adverses, ens expressen la seva proximitat.
  • Felices les persones que voluntàriament s’impliquen en aquesta crisi per estar al costat dels qui més pateixen, perquè ens fan viure la plenitud de l’amor.
  • Felices les persones que es dediquen a la política i que amb humilitat prenen decisions difícils amb honestedat i posant el bé comú per damunt del propi prestigi i interès, perquè en la senzillesa hi ha la veritat.
  • Feliços els presos, els malalts, els qui no tenen papers, els maltractats, els refugiats, els que viuen al carrer, perquè Jesús és sempre al seu costat.

Col·laborem amb el confinament

Sapigueu que les activitats de la Casa que entren dins del confinament decretat se suspenen. Quan tot haurà passat, ja mirarem de refer el calendari.

Mentrestant, us desitgem que estigueu bons, que us sentiu acompanyats i que pugueu acompanyar la gent que estimeu, que aquesta pausa immensa ens serveixi a tots per repensar i repensar-nos sobre les prioritats de la Vida. Que no perdem ni el bon humor ni l’esperança! Mai com fins ara havíem viscut segurament l’anhel d’una Pasqua que ens renovi de cap a peus.

Bona Pasqua, doncs, a tothom, amb moltes ganes de retrobar-nos i de fer-nos una bona abraçada!

Contemplant l’hivern amb haikús

Sol d'hivern
joncs tremolant
Bassa tèrbola.
So de l'hivern
Branques seques despullades
El vent hi juga.
El fort vent parla
La branca seca respon:
Aquí em tens.
Entre les fulles seques,
roda la closca buida del cargol
empesa pel vent.
Matí d'hivern
Flor que ja despunta
en prat silent.
Jo també vull
deixar que el temps em prengui
allò que em sobra.
Tu-tu-it, tu-it
Cançó des de la branca
T'escolto, somric.
S'aixeca el dia
Flocs de neu en dansa
terra de cotó.
Núvols que viatgen,
serralada immòbil.
El cel s'ho mira.
Línies marrons
que lliguen mosaics de verd.
Tot és natura.
Quan mor el dia,
els arbres del bosc vetllen
silents i eterns.
Hace frío
El sol ciega el paisaje
Viento en el vacío.
Brilla un sol radiant.
De sobte, l'ombra arriba
i ens amortalla.
La bella imatge,
com la gràcia donada,
no és mai cercada.
Terra gris pàl·lid
Brins de verd camuflat
la mort s'esquerda.
Boira encesa
Escletxes de fum
Pedres ocultes.
Podries dar-me
un bocí de la calma
del teu hivern?
Arbre d'hivern
Et guaito des de l'ombra
Les arrels al sol.
Roure a l'hivern
Corall de terra ferma
Germans de forma.
Una campana,
única companyia,
sona a trenc d'alba.
La molsa ensenya
que pertot creix la vida
sense caldre arrel.
Im Laternenschein
Regenmuster auf Asphalt
Tropfen im Gesicht.
Més viu és el verd
com més blanca la neu
que l'allitava.
(A la llum de la llanterna
Patró de pluja a l'asfalt
Gotes a la cara).