Mostra totes les entrades de Amics de la Casa del Miracle

150 salms, l’un rere l’altre

Disposats a llegir

Ho vam fer al Miracle, a finals de setembre: vam llegir tots els salms, l’un rere l’altre. Sense gaire explicacions. De fet havíem parlat dels salms en aquella Casa un munt de vegades: els salms a la Litúrgia de les Hores, els salms com a poesia (amb en David Jou i la Maria Sevilla), o els salms com a pretext, perquè sí. L’any passat, fins i tot a l’ACO vam fer els exercicis d’estiu sobre els salms, amb l’Olga Nicolau. En Ramon (Ribera) confessa viure rumiant salms, més en hebreu que en català. En les seves nits d’insomni o en les llargues caminades en el camí de Sant Jaume, llegeix, rellegeix i recita salms. Els seus amics intuïm que avui potser l’acompanyen a l’hospital, en els moments de consciència i en l’endormiscament propi d’una estada massa llarga a la UCI. El cert, tanmateix, és que en Ramon ha aconseguit transmetre als Amics del Miracle la seva passió.

Continua la lectura de 150 salms, l’un rere l’altre

Uns amics que es retroben

(M. Teresa Fau) Una tarda de divendres, que ben aviat comença a fosquejar, acull les persones (28) que participaran presencialment en l’Aplec. La majoria es coneixen de trobades anteriors i pràcticament totes han pres part en activitats que s’han desenvolupat a l’entorn de la Casa. Aquest cop, però, el tarannà de la trobada és diferent: es tracta –podríem dir- d’una “reunió de treball” que té el doble objectiu de debatre un projecte d’Estatuts i d’elegir els membres d’ una Junta (de fet, la primera Junta de l’Associació d’Amics de la Casa d’Espiritualitat).

Continua la lectura de Uns amics que es retroben

Les persones que estimem

15 d’octubre, santa Teresa de Jesús.

Avui necessitava saber alguna cosa del Ramon. L’imagino estirat al llit de l’UCI. Malalt? No: trencat per dintre. Reconstruint-se. Negatiu de Covid-19. Respiració assistida. Ho demano a l’Olga. Deixebla d’ell i amiga de tots dos. Diligent, em respon de seguida. Li ho agraeixo. Poc a poc… poc a poc… poc a poc…

Al Miracle, el cap de setmana abans de Sant Miquel, es va fer la presentació del llibre Preguem els Salms, de Daniel Bourguet, traduït pel Ramon. Ell no hi era… Bé: hi era d’una altra manera. En el cor de tantes persones que l’estimem.

Un parell de mesos abans, al juliol, també al Miracle, el taller A la natura, per recuperar-nos. Natura i espiritualitat. Cel i terra. Dues estades enriquidores, com sempre ho han estat, per a mi, al Miracle.

Santa Teresa, Sant Miquel… per Sant Agustí va morir el meu pare, als 93 anys.

Portem al cor (de vegades, a la butxaca ;-)) les persones que estimem. I les recordem en la natura, en la pregària, en el contacte amb tots aquells i aquelles que els tenen presents.

I avui faig meu el silenci del Miracle. Silenci. Pregària. Bàlsams que guareixin ferides.

Rosa Maria Morrón

“Mira, mira, la tortuga!”

Aquesta és la frase que més m’ha impactat de la xerrada que ahir va oferir el filòsof Josep M. Esquirol a l’Aplec del Miracle. La persona ferida des del seu naixement, amb l’amor, la vida i la mort, ens deia Esquirol. Com al poema de Miguel Hernández, que ell mateix ha citat diverses vegades. Unes ferides que, justament perquè són sentides, mouen i commouen i porten a la relació amb els altres. Parlava el filòsof del gest solemne d’Adam de posar nom a cada bèstia de la creació, però ens deia que era molt més interessant el gest de la mare que diu a la seva filleta “Mira, mira, la tortuga!” Perquè unifica el gest de l’admiració per la bellesa i el gest de l’amor compartit. En les coses més senzilles i en el llenguatge més quotidià, tot i la seva aparent vaguetat, s’expressa el més radical de l’existència.

Continua la lectura de “Mira, mira, la tortuga!”

novetats des del miracle

Amics, sapigueu que en Ramon Ribera ahir, tot caminant per Montserrat, va patir una caiguda considerable de la qual va haver de ser rescatat pels bombers, que el van portar en helicòpter a l’hospital Parc Taulí de Sabadell. S’ha trencat diverses costelles i té un parell de vèrtebres afectades, però en va sortir conscient i amb capacitat de moure les extremitats. Estem ben segurs que a l’hospital esta rebent la millor de les atencions, esperançats que evolucionarà favorablement, i agraïts per l’amistat que l’uneix a tantíssimes persones. De moment no podem fer altra cosa que pregar per ell, perquè a la UCI, on de moment està ingressat, no es poden rebre visites i quan en surti, tampoc la pandèmia ho farà possible.

Amb tot, els Amics de la Casa teníem programada per als dies 25 al 27 de setembre, una lectura continuada dels salms (aquí en trobareu el programa). Indirectament, l’inspirador de tot plegat i qui ens ha fet interessar pels salms sens dubte ha estat en Ramon. Nosaltres farem la trobada, llegirem els salms com a pregària, i ens sentirem units a en Ramon que havia d’acompanyar-nos a la Casa i no ho podrà fer.

Aprofitem per convidar-vos, si voleu, a llegir els salms a casa vostra i, si us ve de gust, a connectar-vos a la Casa per seguir la intervenció de M. Claustre Solé (dissabte 26 a les 9,45 del matí) i la presentació del llibre de Daniel Bourguet que va traduir en Ramon, el mateix dissabte les 15,30 . Faran la presentació Olga Nicolau i Albert Soler. Per connectar-vos n’hi ha prou que cliqueu aquí. Si ho feu des d’un ordinador no us caldrà res més. Si ho feu des d’un mòbil o una tauleta haureu de baixar-vos l’aplicació que us demanarà el mateix enllaç. És gratuïta i lleugera.

Doncs res més. Ja us anirem tenint al dia, en qualsevol cas, de la salut d’en Ramon.

Un Aplec especialment significatiu

Acte de presentació dels Amics de la Casa del Miracle. 27 de maig de 2018

L’equip responsable dels Amics de la Casa del Miracle hem enviat aquesta carteta a totes les persones que ens han expressat explícitament el seu desig de formar part de la nostra associació. La transcrivim aquí per si ets amic o amiga i no t’ha arribat o per si, vés per on, vols formar part del nostre grup. Si és així t’hi pots inscriure aquí.

Benvolgut, benvolguda, Com estàs? Aquesta és una pregunta obligada enmig de la pandèmia que ens està afectant a tots. Però, amb o sense Covid-19, la Casa d’Espiritualitat del Miracle i els seus Amics continuem ben vius i amb il·lusió per tirar endavant.

Tenim dos anys i escaig de vida, enfeinada

El 27 de maig de 2018, fa un parell d’anys, vam presentar els Amics, vam compartir què havien significat les activitats de la Casa per a tots nosaltres i vam decidir formalment organitzar-nos per donar-hi suport. I ho hem estat fent, intentant donar respostes a les necessitats que han anat sorgint. Ja sabeu que hi ha hagut canvis diversos; el més significatiu, segurament, ha estat que en Ramon Ribera-Mariné ha tornat a Montserrat i que l’Antoni Pou, sense tanta dedicació com el pare Ramon perquè ho ha de compaginar amb altres obligacions, s’ha fet càrrec de la direcció de la Casa. Això no ha canviat els objectius previstos, ben al contrari: hem continuat treballant tots plegats procurant que la Casa comptés amb els recursos necessaris, organitzant les activitats de sempre i pensant-ne de noves, intentant difondre aquest esperit de Natura & Espiritualitat que ens ha marcat tant a tots.

Ha estat una col·laboració intensa i variada: des dels talleristes de les activitats més o menys periòdiques, a les persones que han donat suport a la logística de la casa com a voluntàries i hostatgeres, als membres de la junta que han assumit responsabilitats directes en la gestió d’una Casa o a les persones que s’han esforçat a difondre de maneres molt diverses l’esperit propi del Miracle a d’altres grups. N’estem contents.

Volem iniciar una nova etapa: organitzar-nos millor i pensar una mica més

Però ara l’equip coordinador que en aquell moment ens vam presentar pensem que cal fer dos passos més:

  • Convertir els Amics de la Casa d’Espiritualitat del Miracle en una associació civil, amb estatuts propis. D’aquesta manera, un cop experimentat el bon rodatge de la nostra organització, la dotem d’una estructura formal i democràtica. Això significa dissenyar uns estatuts, aprovar-los, redactar i signar una acta de constitució i elegir, entre tots, una junta. Ho farem, si Déu vol, a l’Aplec.
  • Pensar entre tots quines han de ser les qüestions de fons que hem d’abordar en les activitats de la Casa a mig termini. Per què? Doncs perquè vivim en un món en canvi i en patiment. Des de l’emergència climàtica als efectes socials i sanitaris de la pandèmia; des de la violència cultural i institucional al soroll que ens envolta i ens encega a l’hora de donar respostes solidàries. La Casa no és un espai aïllat del món i vol connectar-hi.

Del 9 a l’11 d’octubre, l’Aplec

 Per això et convidem molt especialment a participar en el proper Aplec, que tindrà lloc a la Casa del 9 a l’11 d’octubre de 2020, si no és que un confinament a l’engròs ens ho impedeix. Per l’ordre del dia ja veus que la teva presència i aportació és molt important. Comptarem amb la presència de Josep M. Esquirol, filòsof, que ens parlarà de Paraula i silenci en l’antropologia de la ferida infinita. Ben segur que serà un bon punt de partida, obert, suggeridor, estimulant, per discernir després quines han de ser les prioritats de la Casa.

L’altra aportació significativa és la d’Antoni Pou, com a nou director de la Casa, que ens parlarà de Natura i el símbol, l’eix principal al voltant del qual s’inscriuen totes les activitats.

En viu i en directe

 Si tot va bé i ens podem reunir presencialment, estudiarem també la possibilitat d’obrir alguna finestra virtual perquè els que no hi pugueu assistir us feu presents d’alguna altra manera en algun moment: tots plegats hem agafat pràctica en videoconferències, oi? Aprofitem-la. Però res com el contacte presencial encara que sigui amb mascareta i distància física per compartir, contrastar i debatre. Comptem amb tu. Aquí trobaràs el programa. Gràcies per tot!

Antoni, Assumpció, Teresa, Àngels, Josep, i les Mercès

Viatge als somnis d’una nit d’estiu

(Helena Bertran) Una pandèmia mundial és l’oposat a la calma interior per a la majoria d’éssers humans del planeta. Quan tot són focs a apagar, la incertesa ens domina i no sabem ben bé quin viatge estem emprenent. Tenim por, molta por. Jo tinc por, cada dia, d’aquestes flames. Por de ser engolida, potser, de no saber-les apagar, de no entendre per què cremen. Una pandèmia mundial atura la majoria dels nostres projectes, els redibuixa, modifica el mapa de la nostra vida i ens pregunta “Sí? Segur que vols anar per aquest camí?”. I nosaltres ens perdem. “La meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant; continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i de costums ignorats.” Mercè Rodoreda ja va donar-nos la resposta a aquests dilemes fa una pila d’anys a Viatges i flors (ara, per cert, ha tornat a les llibreries en una edició de Nordica Libros il·lustrada per Bernat Cormand). Tant és si hi ha una pandèmia mundial, el que necessitem és seguir el viatge tot i les flames; travessar com puguem els focs i caminar, sempre endavant.

Dues participants del curs un curs dedicat a l'obra 'Viatges i flors' que han dut endavant alumnes i docents del departament de Filologia Catalana de la UB | Foto: Helena Bertran
Dues participants del curs un curs dedicat a l’obra ‘Viatges i flors’ que han dut endavant alumnes i docents del departament de Filologia Catalana de la UB | Foto: Helena Bertran

Sempre que anem al Santuari del Miracle tots els mons de fora estan en flames. No els apaguem. Els mirem i els envoltem i ens hi escalfem les mans i de vegades inclús hi afegim la llengua. Els deixem cremar i per això no fan mal. És per això que, en aquesta IV edició de “La paraula que ens construeix: pràctiques de lectura i escriptura meditatives” a la Casa d’Espiritualitat del Santuari del Miracle, organitzada pels Estudis de Filologia Catalana, a un grup d’estudiants i professors una pandèmia mundial ens ha semblat ben dolça i sucosa durant un cap de setmana etern. Aquesta vegada llegíem Viatges i flors i la història bíblica de Josep, amb el rerefons de la teoria jungiana de la psicoanàlisi dels somnis. Aquest racó del Solsonès ja ens coneix prou bé i ens permet amablement jaure entre les herbes dels seus camps, meditar en la natura, llegir una pila de lectures interessants i xerrar. I encara tenir temps de callar en un silenci profund que sempre ens porta les millors de les revelacions.

Aquest curs s'ha dut a terme al santuari del Miracle, al Solsonès | Foto: Helena Bertran
Aquest curs s’ha dut a terme al santuari del Miracle, al Solsonès | Foto: Helena Bertran

I allà dalt, a Sant Gabriel, l’ermita robusta i acollidora com una balena disposada a gestar-ho tot, estem, només estem, amb un paisatge embriagador als peus i aquell silenci bestial de qui calla perquè a dins ho té tot. I així, el viatge sembla passar per un petit oasi. El foc, menys calorós. Les pors? Les pors viuen en nosaltres sempre, i si no les trobem, es manifesten en somnis. Per això hem fet arqueologia en les nostres ments i hem parat atenció a tot allò que l’inconscient sembla dir-nos. Precisament, hem sabut que Eva Comas acaba de publicar El somni blau, un estudi que pensa tot el fet oníric de l’obra de Rodoreda, i és just aquesta la perspectiva en la qual ens hem endinsat a través de la creativitat, la porta als abismes: quin significat tenen els nostres somnis? Com transmetem tot allò que portem dins a través de l’escriptura? Quins són els nostres viatges vitals? Nosaltres hem intentat descobrir-ho construint relats sobre flors, fent teatre, convertint una tarda llarga d’estiu en una rotllana al mig de la plaça per pintar tot allò que ens ha quedat amagat a dins amb el pas dels anys. I somiant, somiant molt, entre herba de Sant Joan i pollancres, ben arraulits entre els matolls i llegint les estrelles. Permetent que una nit de bivac sigui un viatge, deixant que les flames també hi vinguin i posant la paciència al centre per inhalar, exhalar, i meditar en un bocí de terra que ens regali veure sortir el sol. I “la meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant”i fer d’aquest viatge (sigui quin sigui) un camí conscient, atent, amable amb tots aquells focs que s’hi encenguin inesperats, i acollidor amb cada somni i amb cada flor que creixi als marges. 

Aquest curs s'ha dut a terme al santuari del Miracle, al Solsonès | Foto: Helena Bertran
Aquest curs s’ha dut a terme al santuari del Miracle, al Solsonès | Foto: Helena Bertran

Quan tornem del Miracle cap flama s’ha extingit. Aquesta vegada la pandèmia mundial tampoc ha desaparegut ni nosaltres hem pogut apagar-la pensant en viatges i somnis. Però hem entès que forma part del nostre recorregut i construcció personals i que podem interpretar-la com necessitem, igual que qualsevol lectura. Els Viatges a uns quants pobles de Rodoreda poden ser una fugida, un retrobament, una manera de rendir-se a les dificultats, una crítica àcida al comportament humà, un reflex de les aspiracions individuals. Sigui com sigui són, com diu l’autora, “un somriure”. També els malsons més calorosos poden ser-ho, i els focs que s’encenen vés a saber per què, i les pandèmies mundials. Les estades del nostre grup al Miracle ho són, perquè al cap i a la fi, tot és el que ens expliquem.

Participants del curs un curs dedicat a l'obra 'Viatges i flors' que han dut endavant alumnes i docents del departament de Filologia Catalana de la UB | Foto: Helena Bertran
Participants del curs un curs dedicat a l’obra ‘Viatges i flors’ que han dut endavant alumnes i docents del departament de Filologia Catalana de la UB | Foto: Helena Bertran

Extret del Núvol

Marta Aymerich: escoltar des de dins

Marta Aymerich

Acaba de sortir el sol. Interior de la petita capella de Sant Gabriel, al Santuari del Miracle, enmig d’una natura esplèndida. Foscor absoluta amb algunes llànties enceses. El grup roman en silenci. Comencen a sentir-se alguns sons. L’oïda es desvetlla: l’aigua, uns quants còdols, el so suau d’instruments de fusta poc convencionals, percussió. Pausadament, sense inflar el volum. S’hi comencen a afegir ressonàncies, sense pretensions d’afinació, que es van harmonitzant, provinents del nostre instrument natural: la veu. Durant aquesta estona l’oïda i la percepció s’han esmolat. Es respira calma i pau.

Així vaig conèixer la Marta Aymerich, que és qui va conduir aquesta sessió de desvetllament de l’oïda. De fet, per casualitat. Jo ajudava a l’hostatgeria de la Casa d’Espiritualitat del Miracle i els organitzadors del curs Natura & Espiritualitat, de la Universitat de Girona, em van convidar a assistir a aquesta sessió, ja que es feia allà. L’experiència em va impressionar profundament, fins al punt de demanar a la Marta aquesta entrevista, tot i que, en una revista dedicada a la litúrgia, potser tocaria parlar de la música de les nostres celebracions, de la pregària feta cant i de tants i tants aspectes, encerts i dificultats que són rellevants en la nostra manera de fer pregària en les diverses comunitats.

L’experiència de què us parlo, tanmateix, ve a ser com una prèvia, com un contacte íntim evocador de transcendència que, de fet, és en l’origen de tota pregària.

Per pensar-hi, parlem amb la Marta Aymerich.

Jo el que vull és convidar a fer experiència de la vida des d’un sentit profund. A través dels sentits viscuts des de dins cap a fora, per reconnectar-nos amb la nostra natura veritable.

Quan vaig acabar la carrera de periodisme, amb 22 anys, vaig anar al Japó, a Tòquio. I va ser un impacte brutal, perquè era una societat molt massificada i tecnològicament molt avançada. Em sentia una mica robot, tan sobreestimulada! Però, en contrast, vaig trobar multitud d’espais on la natura era respectada, viscuda i font de pau. Una relació amb la natura que forma part de la mentalitat oriental.

Una de les coses que vaig aprendre a Àsia és que quan tu els deies “neteja la ment” per meditar, es posaven la ma al cor. El cervell no és la ment. L’escolta es fa des de dins, des del cor. Aprendre a mirar des de dins, a moure’ns des de dins provoca canvis que commouen i que ajuden a viure amb plenitud. Són experiències. I les experiències ja no les oblides. 

Vaig acabar vivint més d’un any en un monestir, meditant en silenci profund, en contacte amb la natura. Vaig viure a Orient prop de deu anys, em vaig formar en medicina xinesa, filosofia, moviment, música fins que vaig sentir la crida a compartir en el meu entorn tot allò que Orient m’havia aportat. Per això ara treballo com a terapeuta a través de la música, del txi kung, de l’atenció, i sobretot de la natura.  Un entrenament per a l’escolta profunda, que inclou tots els sentits.  Trobo que la natura és la gran mestra, la que millor ens pot acompanyar en aquest procés d’aprenentatge.

De fet a occident també hi ha una gran tradició de música i de pregària a partir del cant. Però ara no cantem mai a la vida quotidiana, cantem molts menys que anys enrere. Potser l’àmbit cristià és dels pocs que queden. Quan cantem, però, tinc la sensació que ens movem en una mena de superficialitat inhibida.

No estem acostumats a cantar i pensem que necessitem tècniques. Hi ha molts graus d’escolta. Posaré un exemple a partir del sentit de la vista. No és el mateix veure que mirar, que observar, que contemplar i que sentir-se contemplada. Són graus diferents. Comences posant l’atenció en un punt i acabes fonent-ne amb la totalitat. La nostra societat, amb la tendència que tenim de voler dominar-ho tot, hem anat a un desenvolupament increïble de recerca, d’observació, d’analítica, de detall, però hem perdut la visió global.

En això del cant que deies, de petits, tots els nens canten. Després sentim que no cantem prou correctament i ens inhibim. Però hi ha moltes maneres de fer música. A occident tenim el so temperat, és a dir, dividit en notes molt precises. Però entre nota i nota hi ha un munt de microtons, de matisacions, que nosaltres tendim a deixar de banda, però que són molt presents en les músiques més tradicionals. I de fet cada nota desvetlla una sèrie d’harmònics que moltes vegades ni percebem, però que hi son. El so ens permet adonar-nos de com instruments afins vibren per simpatia arribant amb el temps a fusionar-se. Des de l’ harmonia, la música té una gran capacitat d’arrosegar-nos  en la dansa infinita cap a l’unisó. Jo treballo amb  el so, per fer-lo conscient. Es diu que només pots sentir un so quan l’has experimentat. És qüestió de desenvolupar l’escolta i la percepció.

Jo, que canto fatal, vaig aconseguir de cantar en una coral. I crec que molts cantaires estarien d’acord amb mi que quan cantes amb altra gent experimentes una cosa diferent, una mena de comunió, formes part d’un tot. I quan hi ha públic, l’experiència torna a canviar en funció de qui escolta.

Quan cantem amb uns altres, com que volem estar afinats amb el grup, comencem a escoltar. Escoltem i ens obrim, i els harmònics comencen a dansar i es genera una experiència transcendent. Perds les pors i la teva veu es fon i s’harmonitza amb les dels veïns.  El nostre cos entra en ressonància. Entre tots trobem un punt de connexió i ens connectem amb la unitat.

A tu et sembla que la connexió amb la natura ens fa ser més nosaltres mateixos?

Nosaltres no solem percebre el so de la natura, que està contínuament cantant. La mare terra, arbres, vent, rius, ocells, emeten harmonies quasi imperceptibles de vegades. Quan ens connectem amb la natura, entrant en aquesta escolta des del cor, ella comença a cantar per a nosaltres, ens “afina”,  ens reconcilia amb la nostre natura interna…la clau és des d’ on ho fem. Cal una actitud d’humilitat. No es tracta de “fer esport en la natura”, sinó d’escoltar-la profundament. 

Ara mateix, estic treballant en  una aplicació de mòbil que es diu “Do” (que en japonès vol dir “camí d’aprenentatge”, que ens ajudi a percebre i integrar la natura de Km 0, la natura que fins i tot els urbanites tenim a l’abast. Està pensada per a les persones que viuen a ciutat i que pateixen els efectes d’una certa desconnexió de la natura . La natura és com una brúixola, que ens obre els camins del cor, i que ens equilibra ment-cor-esperit. Això ens obre a una experiència de la vida molt més plena. Molt més complerta. Ens porta a l’agraïment i a la senzillesa

Què podem fer per connectar-nos fàcilment amb la natura?

Amb el confinament, el fet d’estar tots a casa ens ha obligat a fer una mirada cap a l’interior. Hi ha qui ho ha patit. Hi ha qui n’ha gaudit. El que proposaria per als que vivim a ciutat, que tenim difícil anar a escoltar un riu o el mar, els recomanaria escoltar l’aigua a casa.

Una possibilitat seria agafar un bol a casa, una mica ampli, perquè això fa un efecte “cova” i amplifica el so. Hi posem una mica d’aigua. I juguem amb l’aigua. Tanquem els ulls i deixem caure gotetes i les escoltem. O bé juguem amb una esponja i escoltem com les gotetes van caient. És una manera d’anar sentint com aquests sons ens afecten. Arribarà un moment, si ens donem una mica de temps, que sentirem els sons d’una altra manera. Podem jugar amb l’aigua en moviment. Sacsejant molt a poc a poc una ampolla petita, sentirem com si fos una pluja. Amb una ampolla gran, la sensació serà una altra.

Les coses més senzilles de l’aquí i de l’ara ens obren. Durant molt de temps jo pensava que viure a la ciutat no em permetria connectar-me amb la natura. Havia de sortir lluny per fer aquesta experiència. Però des d’on estem, a qualsevol lloc, podem començar a practicar perquè és qüestió de treball constant. De vegades anem a un lloc fantàstic i tenim una gran experiència, i ens sembla que si no hi tornem no la podem recuperar, però de fet és ben senzill:  només hem de canviar el lloc des d’on volem experimentar la vida i aprofitar allò que tenim a l’abast. Qualsevol moment ens pot obrir aquesta connexió amb el transcendent.

En temps d’incertesa i d’ansietat, com és els que ens provoca la situació que estem vivint, fer-nos conscients de la nostra capacitat de ser nosaltres mateixos i de connectar-nos amb el món ens obre una gran esperança.

Fer-nos sensibles a la natura, desenvolupar la percepció d’allò que ens envolta, silenciar-nos, escoltar des de dins, obrir-nos a la presència dels altres, unir les nostres veus i harmonitzar-les… Una aportació humana i universal que sens dubte pot ajudar-nos a viure amb autenticitat tant les Benaurances com les celebracions litúrgiques i que ja és ben present en la tradició cristiana de moltes maneres: des dels Pares del Desert, a la vida contemplativa o senzillament a la connexió amb la natura que traspuen els evangelis. Tot pot sumar per contribuir a aquella actitud de participació activa de què parlava el Concili.

Mercè Solé. Publicat a la revista Galilea.153

Pere Casaldàliga, al XIIIè. Fòrum Vida i Evangeli

Disculpeu la poca qualitat del video

L’any 1997, els convocants del XIIIè Fòrum Vida i Evangeli, que aquell any tractava el tema “Drets humans: Què n’has fet del teu germà?”, van demanar a Pere Casaldàliga que els fes una petita aportació en video. Això és el que el bisbe Pere va dir:

Germanes, germans, Déu vos guard! I començo per les germanes perquè ara el Fòrum ja no és més de l’home, és de la dona també. És broma meva, però ja és significatiu: els drets de la dona es van imposant.

No faré ni de lluny una ponència ni un sermó. González Faus ho farà molt bé; com ell sap fer-ho sempre. Teòleg i periodista alhora, historiador i una mica vident també, oi? Per cert que ell us podrà dir també com li ha costat a l’Església acceptar això dels drets humans. Pius VIè. va condemnar els drets de l’home com si fossin una mena d’usurpació dels drets de Déu. Dins de l’Església vosaltres i nosaltres, tots, encara ens queixem de tant en tant que els drets humans no són prou respectats i, evidentment, no són prou reconeguts els drets de la dona. I, pràcticament és això el que voldria dir-vos: que els drets humans són drets divins. Imatges d’Ell som: com persones, imatges individuals, imatges d’Ell col·lectives com a pobles o comunitats. Ell és gelós de la seva glòria, que som nosaltres, diria sant Ireneu; més encara, que són els pobres diria el nostre sant Romero d’Amèrica. La humanitat és l’únic problema que té Déu, els nostres drets el preocupen, tant que va haver de venir a ficar-s’hi i sentir-los materialmente a la pròpia pell i salvar-los definitivament.

Som a la Quaresma i ens trobarem aviat novament davant de l’home despullat; despullat dels seus drets, “Ecce homo”, galdós com l’hem deixat. No soc especialista en el tema, però sento que hem de saber destriar quan parlem dels drets humans. Si tothom està d’acord a proclamar-los, vol dir que no signifiquen per a tothom una mateixa cosa. Hem de sospitar. Hi ha massa consens. Com dèiem ja fa temps quan parlaven de la llibertat, hem de dir avui dels dets humans: els meus drets humans comencen on comencen els drets humans del proïsme, de tothom, i acaben on comencen aquells drets del proïsme de tothom. Els meus drets no són absoluts, són relatius, o millor dit, relacionals. Déu en la humanitat i en la natura, també.

Els indígenes de Chiapas, benvinguts, ens han recordat que volen una democràcia amb justícia i dignitat, no la democràcia que ells coneixen i que nosaltres coneixem. Un dels llibres importants de la col·lecció “Teologia i Alliberament” es titula “Drets humans, drets dels pobres”. Els indígenes de Chiapas i els pobres de l’Amèrica llatina i del tercer món (em penso que tots els pobles de la terra, oi?) volen, volem, pau amb justícia i aquest és un crit dels nostres pobles fa molt de temps. Volem els drets civils, volem els drets socials, volem els drets econòmics, volem els drets culturals, exigim primer el que que podríem dir l’elementalitat dels drets humans: viure, menjar, tenir casa… “Els drets humana de cada dia, doneu-nos Senyor el dia d’avui”. La igualtat de les persones i dels pobles, dins del pluralisme natural, és el principi i fonament de la vivència dels drets humans; la igualtat. Jo penso que els drets dels pobles encara no han començat. Espectacle de les intervencions dels vetts dels quatre grans, de la venda d’armes als pobles de l’Àfrica, del no reconeixement de les autonomies ni independències. Timor-Est, per exempl, només ara s’ha fet notícia pel premi Nobel. Tot això i el gran mur, el més gran de tots, el gran mur del Nord-Sud ens obliguen a reconéixer que els drets dels pobles encara no han començat a vigir. I no parlem dels drets de la terra, dels drets del Cosmos. Podríem dir que encara som pràcticament analfabets en drets humans, de les persones, els pobles de l’Univers. Vosaltres em direu que els drets de l’Univers no són humans. Són humans perquè l’Univers és “a casa”, la casa de la família humana: “Oikós”, com diuen els savis.

Amb la major naturalitat d’aquest món, deia no fa gaire el president del Brasil, ja sabeu, sociòleg i d’Esquerra Unida… (les esquerres de vegades es passen a la dreta, oi? i els socialismes de vegades són neo-liberals. Em sembla que vosaltres a Espanya, a Europa ho coneixeu això també). Doncs el president va dir textualment que l’actual sistema no és pas pels exclosos, perquè no ho pot ésser. Amb una freda fatalitat accepta l’ús exclusiu de la majoria, del Brasil o de la humanitat.

Tothom s’escandalitza del segrest que han fet els Tupac Amaru al Perú, però molt pocs s’escandalitzen del segrest en la misèria dels tretze milions de persones com els guerrillers Tupac Amaru han recordat. Haurem de dir també benvinguts els Tupac Amaru?

El terrorisme d’estat a Colòmbia, per exemple, -i cito Colòmbia perquè fa poc que ho he sentit molt de prop-, el terrorisme d’estat, dic, és encara avui el més gran, més estructurat i més oblidat. Hi ha tres paraules fatals avui dia contra la vigència dels drets humans de les persones i dels pobles i que avui com mai en la història humana constitueixen el funcionament normal de la societat: propietat privada, mercat i consumisme. Ara més que mai també hauríem de recordar la vella afirmació de la moral: que en la necessitat, tot és de tothom. Envair terra, aquí al Brasil, és un dret. Assaltar un shoping center, en molts llocs del món, és un dret. Les grans migracions que diuen seran el fenomen social més espectacular del segle vinent, ho recordaran a la força. Prepareu-vos, que els nous bàrbars us envaïrem el carrer, la taula i la son. M’agradaria que no fos necessari arribar fins aquí i que els nous bàrbars ens envaïssin la consciència i, si són cristians, la fe.

L’any que ve celebrarem el cinquanta aniversari de la declaració universal dels drets humans, una bona ocasió per fer-ne matèria de conversió, d’educació, de publicitat, de compromís i de fe cristiana. Educació, Ciutadania i Drets Humans han estat el tema de la inauguració de la càtedra Unesco “Universitat de Sao Paulo d’Educació per la Pau, Drets Humans, Democràcia i Tolerància”. A l’agenda llatino-americana d’enguany, i aprofito per fer publicitat, doncs l’heu de comprar, proposem uns suggeriments per la celebració de les noces d’or i de molta sang d’aquesta declaració de drets humans: estudiar llur història, investigar la situació real dels drets humans al nostre país, continent, etc., contactar organismes de defensa dels drets humans i col·laborar amb ells. Participar d’algun servei d’informació sobre els drets humans , estudiar i viure la relació entre els drets humans i l’Evangeli -penso que l’Evangeli és la bona nova dels drets humans i dels drets divins-, recapitular i reveure els drets humans a la nostra pròpia família, la comunitat, el lloc de treball, o d’esport, o de viatge. I, per acabar, vull dir-vos de cor que crec en el Déu únic dels drets humans de totes les persones i de tots els pobles, que crec també en l’única família humana d’aquest Déu, pare i mare de la vida i que aquesta família té genètica divina i per això mateix no és suïcida i viu i viurà i s’anirà fent més humana i més divina.

I que us agraeixo en nom de tot el meu poble, de tota la nostra Amèrica, de tot el nostre tercer món, la vostra solidaritat. Que aquest Déu que s’ha dignat girar vers nosaltres el seu rostre amb cara de nadó marginat, us ompli de la llum, de l’alegria i de la força del seu esguard.

Una forta abraçada, gent meva. Gràcies.

Pere Casaldàliga

Montserrat , amb mascareta

A partir del minut 9:09 trobareu la renovació de vots d’en Ramon

Els qui avui hem pogut assistir a la celebració dels 50 anys de professió d’en Ramon Ribera hem trobat un Montserrat insòlit, exultant de primavera i buit de personal. Dins i fora de la basílica. I els pocs que hi érem estàvem amagats rere les mascaretes. No podem dir que ens ha costat reconèixer-nos, però gairebé.

Segurament moltes de les persones que llegiu el blog ens haguéssiu acompanyat en d’altres circumstàncies. Envoltats tots plegats, això sí, de turistes de tota mena, especialment de coreans (en Ramon té ben estudiada la composició de la macedònia turística pre-pandèmica!).

Una cerimònia molt senzilla i continguda. I una bona ocasió per saludar-nos després a cop de colze i mantenint les distàncies i per celebrar plegats tanta vida compartida: la natura faci-fred-faci-calor, el silenci, les caminades, les converses, les audicions, l’Atzar, el Llibre, l’acollida sempre afectuosa i respectuosa d’en Ramon i del monestir, els àpats fantàstics de la Mercè, el cinema, les fotografies… Moltes coses que avui, a Catalunya Religió, en Josep Gordi recollia en un article on els Amics de la Casa del Miracle ens hi sentim també molt reflectits.

Per molts anys, Ramon! ens sentim agraïts i feliços d’haver-te trobat!