Mostra totes les entrades de Amics de la Casa del Miracle

Dins el ventre d’un peix

Se celebra la tercera edició de “La paraula que ens construeix: pràctiques de lectura i escriptura meditativa” a partir d’un curs de meditació al Santuari de Miracle.

Fotografia: Arnau Vives

(Alba Romanyà) Sóc dins del ventre d’una balena, penso. Si tanco els ulls gairebé puc sentir el mar, allà a fora, i l’olor de sal. En aquest espai calent i humit «ni el pèlag que s’abissa ni el vent ja no em fan nosa» (Nabí) i, amb les parpelles ben closes, «re no em distreu, dubte no m’heu, desig no em crida» (Nabí). Giro els ulls endins i deixo que la balena em bressoli mentre va fent camí per les carreteres dels oceans. Són carreteres de «llum ampla i quieta» (La meva Cristina) i no em fa patir cap on em duguin: tinc confiança en el menar de la meva immensa timonera. M’arrauleixo en aquella escalfor humida i em deixo portar. 

De sobte, sona el bol tibetà i surto, entre tels, de les profunditats d’aquell estómac: sóc a Sant Gabriel, amb els companys. Fem cara d’adormits, encara no hem esmorzat, però ens somriem lleument perquè hem entès que compartim un secret. De primer, ningú s’atreveix a trencar el silenci: només els ocells, allà fora, i semblen molt llunyans. Després, algú s’hi envalentona i diu el que pensem tots: he descobert que «mon seny en la fosca reneix» (N).

Aquest darrer vers és una bona síntesi d’aquesta tercera edició de La paraula que ens construeix: pràctiques de lectura i escriptura meditativaAquest curs de meditació i literatura organitzat pels Estudis de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona va tenir lloc els dies 11, 12 i 13 d’octubre en un entorn inigualable: la Casa d’Espiritualitat del Santuari del Miracle, al Solsonès. L’objectiu del curs va ser donar un espai per a l’atenció plena a alumnes i professors de la facultat. Un cap de setmana al cor de la primera tardor que havia de permetre fer meditació, escriptura introspectiva, música, i, sobretot, llegir uns textos escollits. L’objectiu, gaudir de la literatura amb tots els sentits. Només així s’aconsegueix d’arribar al fons dels textos i, per què no?, al fons de nosaltres mateixos: dins les nostres balenes.

I és que aquesta edició ha tingut com a fil conductor el mite de Jonàs i, sobretot, la balena que l’engoleix. Així, hem llegit tres textos que plantegen l’estada al ventre del cetaci de maneres diferents: el text bíblic de Jonàs, el poema Nabí de Josep Carner i, finalment, La meva Cristina de Mercè Rodoreda. Són textos que, d’alguna manera, beuen l’un de l’altre i que, com a nexe d’unió, tenen un protagonista que pateix un procés de canvi metaforitzat per l’estada al ventre del «gran peix».

Primer, per ordre divina, la balena bíblica salva Jonàs de ser ofegat per les onades embravides. El profeta demana auxili i és escoltat: «quan la meva vida defallia, / m’he recordat de tu, Senyor», diu el text bíblic. En la balena, Jonàs recapacita i decideix obeir Jahvè per retornar a la seva tasca profètica, que abans havia volgut defugir: «però jo et donaré gràcies / i t’oferiré un sacrifici / compliré el que havia promès. / És el Senyor qui em salva!».

Fotografia d’Arnau Vives

Milers d’anys després, el 1939, Josep Carner va voler recrear el mite bíblic i va escriure la primera versió d’un poema narratiu en deu cants que, en un primer moment, es va anomenar Jonàs, i en una revisió posterior, es va passar a dir Nabí (‘profeta’ en hebreu). Carner ens presenta un Jonàs ben malcarat que s’encara a la veu del Senyor perquè no vol acomplir la tasca que li encarrega. Decideix fugir per no afrontar el seu destí fins que, com un heroi grec, se’l troba en el camí que havia pres per escapar-se’n. Per apaivagar la tempesta, els mariners el llencen al mar i, llavors, se’l menja una balena divina. El ventre del cetaci, lluny d’espantar-lo, li retorna la confiança en Déu i en ell mateix: el personatge deixa de lluitar i es col·loca «orb, doblegat, com esperant una naixença / dins la cavorca sepulcral». La balena carneriana és com un úter matern que protegeix de tots els mals exteriors i, curiosament, també interiors: «com el no nat sóc a redós». És un espai de plena acceptació: potser una sensació meditativa?

Ben al contrari, la balena de Rodoreda sembla la concreció dels nostres fantasmes. Malgrat que beu de la carneriana, no podria ser més diferent. Batejada com a «Cristina», la balena és un animal salvatge que turmenta el protagonista. Ell, per sobreviure, lluita contra ella amb totes les seves forces. «Un dia vaig pegar falconada a les barnilles per veure si obria bretxa i tot va començar a giravoltar i jo anava amunt i avall, tan aviat damunt la llengua com a sota, tan aviat en un costat com a dalt de tot. I, encastat al paladar, vaig tenir esma de fer un crit: atura’t, Cristina!…». Un protagonista valent i combatiu que s’esgota fins a l’últim alè per controlar la situació, i que, efectivament, aconsegueix sortir-se’n en contra de tota expectativa. Ara bé, a quin preu? 

Fotografia d’Arnau Vives

Asseguts davant de Sant Gabriel, aviat vam comprendre que meditar es podia entendre com fer una estada al ventre de la nostra balena particular. La meditació, que ens porta en un estat d’atenció plena, és un medi excel·lent per revelar la serenor i les angoixes internes: ens porta un espai solitari i obscur que ens obliga a afrontar el que tenim dins nostre per avançar cap a l’etapa següent. I és que què és una estada al ventre de la balena sinó una etapa d’acceptació de canvis? Una etapa d’aprenentatge que fa virar una mica les veles quan se’n surt?

No ens ha calgut gaire res per entrar en el simbolisme de Jonàs: tres dies, tres textos, una mica de meditació i una llibreta i un bolígraf. «Medita, llegeix, escriu i, si vols, reflexiona. No tornaràs de la mateixa manera, això segur que no». El símbol de Jonàs i el sentit de la seva aventura ens ha fet plantejar el paper de les balenes a la vida de les persones i, en especial, a la nostra. 

No és estrany que després de tres dies d’activitat intensa de lectura i escriptura al voltant d’aquest mite se’ns sorprengués amb una pregunta final: «a dins de quina balena sou, la carneriana o la rodorediana? Potser en cap, i eviteu entrar dins d’aquests ventres tan llefiscosos, o potser un entremig perquè voleu lluitar i, al mateix temps, acceptar el timoner i confiar-hi. Potser és que, al capdavall, hi ha moments per a tot, a la vida: lluitar, morir, acceptar». 

O, potser, com diu la Rodoreda, avancem una mica a cegues, però amb la intuïció segura que, sigui com sigui, lluitem o acceptem, en algun indret encara ens espera «el darrer floc de llum damunt l’ombra, o aquella mena de memòria prima que deixen les coses quan se’n van». 

Publicat al Núvol

Una novetat estimulant: els salms, des de la poesia

book-2878724_1920Com a continuació de l’activitat la veu dels poetes, que servia de cloenda a les sessions del vell Natura & Espiritualitat, organitzem de fa anys un racó de literatura, especialment poesia, i vida. Prèviament hem tocat temes com l’epopeia de l’Èxode, ran d’una pel·lícula, i la poesia com a coneixement, el llibre dels Proverbis bíblic, Ramon Llull, l’Odissea i la Bíblia: les dues columnes de l’experiència d’Occident… Ara us proposem per fer-nos ressonar de la mà de dos poetes un clàssic de la literatura hebrea, el llibre dels Salms, que en néixer portem tots a les entranyes; més enllà del seu valor religiós, és una poderosa eina per expressar i elaborar els nostres sentiments més profunds, i per admirar la saviesa i la tècnica dels antics.
Amb el nom del taller, vora la bassa d’Òria, s’evoca la font, en concret al Miracle, lloc de descans per refer les forces i compartir l’experiència del camí; és precisament aquí on apareix la Verge Nena, encarnació de la Saviesa salvadora, veritable estrella de l’alba.
Menaran el present taller Ramon Ribera-Mariné, monjo i biblista, David Jou, poeta i físic, Maria Sevilla Paris, poetessa i filòloga, i Olga Nicolau, monja, economista i biblista.

I aquí en teniu el programa.

Els fruits de l’estiu: segar i seguir

segar i seguir.jpg

(Concepció Rovira) He estat traient pinassa. Amb la calor, la feina cal fer-la a primera hora del mati o quan el sol es pon. Segurament per això m’ha vingut a la ment la caminada del dissabte passat al Miracle. El títol ja era eloqüent: “Sota un sol inclement”.

Certament així va ser, la transpiració era tan forta que ni suava, l’evaporació era gairebé instantània. Vaig parar atenció el soroll de les meves passes damunt la pinassa del camí;  no sentia res mes, sols la meva respiració.

Va ser un d’aquells moments de contemplació que sols puc percebre a la Natura, amb silenci extrem, amb tots els sentits atents, sense deixar-me portar per cap pensament atabalador. Continua la lectura de Els fruits de l’estiu: segar i seguir

Terra de temps incert

Des de la publicació d’Incerta glòria, la novel·la de Joan Sales no ha deixat de desvetllar perplexitats. Esbrinar-ne els enigmes forma part de la responsabilitat lectora de qui s’hi immersa, entendre el viatge que proposa Sales, i descabdellar les reflexions morals que s’hi sostenen. El passat mes d’abril un grup d’alumnes i docents dels Estudis de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona van organitzar un seminari amb la determinació d’endinsar-nos en aquesta novel·la, i la literatura del jo, que vam celebrar al Santuari del Miracle(Solsona). Jana Lüscher, Genís Jordi, Helena Ordeig i Laia Puig n’han fet aquesta crònica, que ha sortir publicada aquí.

Vam desenvolupar un programa de pràctiques de lectura, escriptura i debat literari, que vam voler amb una mirada nova. L’enteníem com un exercici de contemplació i d’introspecció, enteníem la lectura i l’escriptura talment com una pràctica meditativa. El seminari unia, doncs, literatura i pràctica meditativa en una associació significativa, una línia pedagògica que estem desenvolupant des de FilCat.UB (Aula de Literatura i Meditació) (vegeu a Núvol “La paraula que ens construeix”). Continua la lectura de Terra de temps incert

Una Casa i uns amics

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Enguany s’ha celebrat, del 7 al 9 de juny, el ja tradicional Aplec dels Amics de la Casa del Miracle. Aquest cop, tanmateix, la trobada s’ha fet en unes circumstàncies especials. Però no avancem esdeveniments i anem a pams…

L’aplec començava la tarda del divendres. I els participants hi vam anar fent cap esglaonadament (algú, fins i tot, no va poder ser-hi fins dissabte al matí). La casa ens esperava, com sempre, endreçada i acollidora. Ens hi vam anar instal·lant i vam baixar a gaudir del sopar que, amb la sol·licitud habitual, havia preparat la Mercè. Després hi havia una sessió de presentació. Continua la lectura de Una Casa i uns amics

Jo faré que tot sigui nou

DSC_0485.JPG

Un altre any, i ja en són set, he pogut gaudir de la Setmana Santa al Santuari del Miracle. És la crida de cada any a compartir aquests dies no només amb la meva família sinó també amb els hostes que som acollits a la Casa d’Espiritualitat pel P. Ramon Ribera, i, al Santuari, pels monjos de tota la comunitat.

És una crida a l’escolta, a la pregària, a la contemplació. És una escolta de les lectures, de les conferències, dels cants, de l’orgue i de les pregàries. És una pregària amb la comunitat el Dijous de la Cena, el Divendres de Passió i la Vetlla de Resurrecció. És una contemplació del Crist Servent,  del Crist Crucificat, del Crist Ressuscitat i una contemplació de dels colors de les flors, dels éssers vius i dels sons de la Creació. Continua la lectura de Jo faré que tot sigui nou

La Setmana Santa al Miracle

IMG_6917És una experiència que dóna vida. Tot acompanya… La litúrgia, els monjos, el paisatge, la companyia de tots els visitants. Alguns ja coneguts d’altres anys, altres no, però trobes en tots acolliment, germanor, fins i tot amistat.
Es viuen uns dies de plenitud, participant en les diferents activitats programades que ajuden ha meditar intensament la Passió de Jesús i la seva Resurrecció. I finalment la trobada amb el Crist ressuscitat que ens diu a tots:

La meva pau us deixo
La meva pau us dono

Carme Iduarte

Des de Malabo

La Francina Gabarró ha participat sovint en les activitats de la Casa del Miracle. I sempre ha expressat les seves ganes de fer un servei a l’Àfrica. Doncs bé, ara ja hi és. Us transcrivim l’escrit que ha fet per a la revista L’Agulla.

Els diumenges a les deu la parròquia de Santa Claudina al barri de Lamper, a Malabo, queda plena d’infants. És una normalitat a totes les esglésies del país presenciar l’assistència de quitxalla. Unes eucaristies d’una durada de més d’una hora, les homilies són llargues de trenta o quaranta minuts. Una situació poc habitual per nosaltres els blancs, perquè les esglésies de les nostres parròquies no les omplim i quan estan plenes de canalla és quan fan la primera comunió. Continua la lectura de Des de Malabo