Mostra totes les entrades de Amics de la Casa del Miracle

Terra de temps incert

Des de la publicació d’Incerta glòria, la novel·la de Joan Sales no ha deixat de desvetllar perplexitats. Esbrinar-ne els enigmes forma part de la responsabilitat lectora de qui s’hi immersa, entendre el viatge que proposa Sales, i descabdellar les reflexions morals que s’hi sostenen. El passat mes d’abril un grup d’alumnes i docents dels Estudis de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona van organitzar un seminari amb la determinació d’endinsar-nos en aquesta novel·la, i la literatura del jo, que vam celebrar al Santuari del Miracle(Solsona). Jana Lüscher, Genís Jordi, Helena Ordeig i Laia Puig n’han fet aquesta crònica, que ha sortir publicada aquí.

Vam desenvolupar un programa de pràctiques de lectura, escriptura i debat literari, que vam voler amb una mirada nova. L’enteníem com un exercici de contemplació i d’introspecció, enteníem la lectura i l’escriptura talment com una pràctica meditativa. El seminari unia, doncs, literatura i pràctica meditativa en una associació significativa, una línia pedagògica que estem desenvolupant des de FilCat.UB (Aula de Literatura i Meditació) (vegeu a Núvol “La paraula que ens construeix”).

Ens va impactar la primera sessió de meditació: El primer matí vam enfilar camí fins a l’ermita de Sant Gabriel. Arribats, vam seure en rotllana per meditar i així vam iniciar-nos en el que seria la nostra rutina diària. Posàvem atenció en la mateixa atenció, en la postura, la respiració, el silenci de l’indret, i, sobretot, redirigíem l’atenció quan es desviava per algun estímul, buscàvem el silenci que hi ha entre pensament i pensament, entre l’estímul i la sensació.

“Tancar els ulls és sentir les guspires de sol a la pell o deixar córrer el vent i escoltar com arremolina fulles. Sentir el pit petit i voler respirar amb profunditat, més calma, sinceritat. Meditar és tancar els ulls per veure-hi, d’alguna manera, a través de les parpelles; respirar amb consciència i no deixar escapar l’atenció o, millor, fixar-me cap a on va l’atenció, en el fons, com és, qui és”

El primer dia vam iniciar el conjunt de tallers de lectura i pràctiques meditatives, es va convertir en una petita rutina: posàvem tota l’atenció en les paraules dites i escrites, el que ens anava per dins. Cada dia ens centràvem en un tema diferent, com l’estructura d’Incerta glòria, com es configura a base d’epístoles, biografies. Ens sentíem personatges més en un univers paral·lel, tot compartint les reflexions del text, la recerca de la glòria, com n’és d’incerta, la solitud, l’equilibri tens entre l’obscè i el macabre, la confiança, i l’acceptació, la resignació.

Els tallers d’escriptura van ser impactants. El primer, per exemple, escriure una autobiografia breu. Calia escriure’ns, des de nosaltres, cap a nosaltres, i observar-nos-hi. Com ens construïm, i què n’esdevé? En la posada en comú vam coincidir: és difícil destriar què és realment important o què val la pena de narrar d’un mateix. El segon, durava tots quatre dies: un dietari. Ens enfrontàvem a les incerteses d’escriure per a un mateix, i observàvem com ens construïm a través de la paraula, i la consciència que en podem tenir.

El tercer dia vam fer una simulació d’estada a les trinxeres, mimetitzats per la novel·la. Vam passar el dia sols amb la natura, i la glòria de l’experiència, incerta, intensa. Ens vam dispersar pel bosc infinit de verds del Solsonès primaveral, les serres nevades al fons, el relleu perfecte de les arbredes. “Algú ha dit que aquí, al Solsonès, no coneixen el temps: la gent no se satura fent coses i més coses”. Vam estar hores sols, perduts, fent les activitats de lectura i d’escriptura, amb la companyia única del present, la pròpia consciència, els fantasmes interiors, fins que ens vam retrobar, tots instaurats en una sensació de silenci i d’espai. Alguns constataven que havien descobert el que no s’esperaven, havien entrevist el sentit d’una glòria incerta. En el fons, ens dirigíem cap a aquella comprensió.

Ser present, trobar-se sol. És important això, encara que d’entrada pugui encongir el pit. Tornar al cos que ens pertoca, aspirar i expirar: “Respiro. Respiro per dir-me que m’estimo més viu. Per fer-me l’amor als pulmons, fins que el cos em digui prou. Reacciono a l’aire i l’accepto, el deixo penetrar-me, endinsar-se i donar-me l’oxigen. Respiro i sento. Sento com la gana marxa i la son s’adorm. Torno a sentir-me perquè m’he donat el temps per ser, sense saber ben bé qui soc.”

Des d’aquestes trinxeres vam fer el darrer taller d’escriptura: una epístola, que adreçaríem a algú, cert o incert, confessant-li els límits propis. Algú escrivia: «Fa temps que no t’escric, he buscat excuses per no dir-te la por quan t’has comprat un banc al cel per estirar-t’hi a viure. Fa temps que no t’escric perquè la mort no va arribar com un cop sec, va arribar com un verí que penetra pell endins. Fa temps que les mans em tremolen, que si pressiono massa potser travesso el paper. I ja fa temps que et vas morir, quan la pell no et quedava feta a mida. Llavors va ser quan et vas endur una part de mi, una part molt íntima, molt meva. Quan vas marxar, avi, vas deixar-me orfe d’amor i he necessitat estimar més que mai. Però fa temps que el temps no perdona. Ara no perdono ni un segon.» Ens vam omplir de sinceritat i de llibertat.

I també celebràvem la nit, amb la companyia de tots i la literatura. Aquelles vetlles literàries al Miracle, van ser plenes d’intimitat i complicitat. La primera, vetlla teatral: una companya, que professionalment fa espectacles per a nens, ens en va fer un tast i ens va parlar del seu procés creatiu, després ens va dirigir perquè ideéssim representacions en grup. Buscàvem l’essencial, la simplicitat i el valor de contemplar el símbol, sense tenir la necessitat de resoldre’l. La darrera vetlla va consistir primer en un conjunt d’exercicis d’autoreflexió i introspecció, ens fèiem preguntes difícils però necessàries: “qui soc?”, “com soc?”. Després ens vam desplaçar a l’ermita de la Desaparició, una petita capella que forma part del mateix Santuari. Allí, a mode de confabulació, vam dur a terme un recital de poesia, en acabat, vam posar la mirada al cel estrellat (no sabeu com és el cel fins que no l’heu mirat d’allí estant), i vam deixar que sorgissin els adjectius que podien descriure el que havíem viscut i sentit i llegit i escrit i estimat durant aquests dies. Hi ha qui va exclamar «regenerador»; per a molts engloba a la perfecció l’estada al Miracle. Vam contemplar els estels i per un moment ens vam sentir com si miréssim pel telescopi d’en Cruells. Ens recorda el fragment d’Incerta glòria: “El practicant ve a veure’m alguna vegada, sempre amb el seu telescopi. Mirem Venus, que ara brilla com una llàgrima tremolosa fins molt després de post el sol: es troba en la seva màxima elongació, m’ha explicat en Cruells. El telescopi d’en Cruells és una ullera de llarga vista de marina del segle passat —o potser ja te l’havia descrita?—, d’aquelles que es pleguen ficant-se unes peces dins les altres; un cop plegada no té gaire més d’un pam i desplegada passa d’un metre. Venus, aquests vespres, s’hi veu com si fos un tall finíssim de lluna nova. El nostre observatori és aquella roca alta, on les copes dels arbres no ens fan nosa per mirar el cel.” I així, sentint la incerta glòria de la nit, va acabar l’estada al Solsonès. La literatura potser ens permet una mirada com la d’aquella ullera, obliqua, profunda, en dins, enllà.

Una Casa i uns amics

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Enguany s’ha celebrat, del 7 al 9 de juny, el ja tradicional Aplec dels Amics de la Casa del Miracle. Aquest cop, tanmateix, la trobada s’ha fet en unes circumstàncies especials. Però no avancem esdeveniments i anem a pams…

L’aplec començava la tarda del divendres. I els participants hi vam anar fent cap esglaonadament (algú, fins i tot, no va poder ser-hi fins dissabte al matí). La casa ens esperava, com sempre, endreçada i acollidora. Ens hi vam anar instal·lant i vam baixar a gaudir del sopar que, amb la sol·licitud habitual, havia preparat la Mercè. Després hi havia una sessió de presentació.

En aquesta reunió vam ser convidats a definir breument què significava per a nosaltres la Casa d’Espiritualitat. Els mots sortiren de seguida: aixopluc, lloc de pau, silenci, ocasió de sintonitzar amb un mateix, amb la natura, amb el transcendent… Hi havia consens a l’hora de definir aquest espai com a un referent molt rellevant en la vida de cadascú de nosaltres.

Però, ara, a la Casa, hi haurà canvis: en Ramon Ribera-Mariné, que, com sabeu, ha estat -mal que no ho vulgui reconèixer- el gran dinamitzador de tot això, ens fa saber que, per motius de salut, torna a Montserrat. En Toni Pou, monjo que molt sovint ha col·laborat en activitats a El Miracle, comunica que està decidit a assumir-hi més responsabilitats però que necessita tot l’ajut que li puguem aportar. De fet, ja hi ha unes quantes persones voluntàries que porten uns mesos implicant-se en el funcionament de la Casa. Ara, però, l’esforç que hauran de fer serà més gran i, per tant, caldrà ampliar el nombre d’amics col·laboradors. Amb aquestes reflexions acabem la sessió.

Un matí de debats

Comencem la jornada amb “Tres Retaules”. Els habituals ja sabeu que es tracta d’un temps per a interioritzar, que es pot viure mitjançant la pregària amb els monjos, o bé pujant a Sant Gabriel o gaudint d’algun altre espai de l’indret.

Després d’esmorzar, ens trobem per debatre la situació de la Casa Gran: se’ns presenta un resum de tot el que ja ha fet el grup dels amics voluntaris, es fan noves propostes i se n’analitzen els pros i els contres. Sorgeixen nous temes -alguns força complexos- i es posen sobre la taula opinions diverses (és evident que hi ha qüestions que, ara com ara, no tenen una resposta clara). La reunió és llarga i densa, per bé que enriquidora. Sortosament, en acabar, tenim una altra estona de “Tres Retaules”.

Tot canviant de ritme

Després de dinar (en silenci, com a l’hora d’esmorzar) i de reposar uns minuts, comencem la tarda amb una sessió de cine fòrum.  Veiem un documental (Això és ritme!) que descriu com va canviant la vida d’uns joves, de condició social desfavorida, a mesura que s’impliquen en un projecte artístic de gran abast. El film fa de bon veure i de bon comentar.

Després del cinema, entrem en contacte amb la natura i participem en una activitat d’aquelles que, aquí a El Miracle, anomenen “Cuidar l’entorn”. Proveïts d’estris diversos, traiem males herbes i ajudem a mantenir net el paratge; bé, si més no, aquesta és la intenció perquè cal reconèixer que alguns som més aviat maldestres en aquests afers…

Tot seguit, hi ha una nova sessió de “Tres Retaules”. I, després de sopar, tenim ocasió de mantenir l’actitud d’interiorització assistint a una audició musical que es fa a Sant Gabriel.

Silenci i paraules

Al matí gaudim d’una “Caminada Contemplativa”. En silenci, anant d’un a un, fem un recorregut per la zona. La natura, en plena primavera generosa, ens regala paisatges, sons, flaires, sensacions… És difícil no experimentar agraïment davant de tots aquests obsequis.

Després d’esmorzar, l’amic Josep M. Fisa, prevere, fa una xerrada sobre “La casa que és l’altre: pistes de treball”. “Comunitat”, “aixopluc”, “diversitat”, “acollida”, “discreció”, “cordialitat”, “alegria”, “aliment”, “vincle”, “apertura” i molts altres conceptes relacionats s’entrellacen en aquest parlament –ui!, em sembla que aquesta no és la paraula més adequada- d’en Josep M. que, lluny de fer una master class encarcarada, ens parla de realitat quotidiana i ens fa tocar de peus a terra.

Els “Tres Retaules” que vénen a continuació, els aprofitem, molts, per participar en la celebració eucarística del santuari. Algunes persones han de marxar tot seguit. La majoria, però, ens quedem i compartim el dinar.

Un final que és un principi

Abans de donar l’Aplec per acabat, en fem la posada en comú. Constatem que som davant d’uns canvis molt importants. Algunes coses, les veiem clarament: hem identificat allò que en diuen “els punts forts” i “els punts febles”. Però també hi ha interrogants, qüestions que sorgiran mentre anem fent camí. I les solucions no sempre seran fàcils. Caldrà ajut, molt d’ajut, de part de tots i de totes. Som, certament, davant d’una nova etapa: l’afrontem amb la convicció que, plegats, ens en sortirem.

Maria Teresa Fau

Jo faré que tot sigui nou

DSC_0485.JPG

Un altre any, i ja en són set, he pogut gaudir de la Setmana Santa al Santuari del Miracle. És la crida de cada any a compartir aquests dies no només amb la meva família sinó també amb els hostes que som acollits a la Casa d’Espiritualitat pel P. Ramon Ribera, i, al Santuari, pels monjos de tota la comunitat.

És una crida a l’escolta, a la pregària, a la contemplació. És una escolta de les lectures, de les conferències, dels cants, de l’orgue i de les pregàries. És una pregària amb la comunitat el Dijous de la Cena, el Divendres de Passió i la Vetlla de Resurrecció. És una contemplació del Crist Servent,  del Crist Crucificat, del Crist Ressuscitat i una contemplació de dels colors de les flors, dels éssers vius i dels sons de la Creació.

La Casa d’Espiritualitat convida a participar de “les activitats a la carta” segons els diferents gustos i necessitats de cadascú: la litúrgia de les hores, els oficis, les conferències, l’audició, la caminada… El Santuari del Miracle és un espai d’encontre personal amb Déu i amb els homes i tot el que s’ha pensat per a aquests dies de Setmana Santa ho afavoreix en gran mesura. L’estada hi facilita el diàleg i el silenci. És un temps únic per tenir cura de l’Esperit i dels sentits, per conduir-nos de la Setmana Santa a la Pasqua de Resurrecció. És un temps privilegiat per veure, escoltar, i, a les hores de les menges, assaborir cada detall d’una cuina sòbriament i curosament elaborada.

En acomiadar-nos, Diumenge de Pasqua, m’ha ressonat la frase dels monjos del Santuari del Miracle: “Jo faré que tot sigui nou”. Cada any és Setmana Santa, cada any és Pasqua, i cada any, després d’aquests dies, tot és nou.

Montserrat Boixareu

La Setmana Santa al Miracle

IMG_6917És una experiència que dóna vida. Tot acompanya… La litúrgia, els monjos, el paisatge, la companyia de tots els visitants. Alguns ja coneguts d’altres anys, altres no, però trobes en tots acolliment, germanor, fins i tot amistat.
Es viuen uns dies de plenitud, participant en les diferents activitats programades que ajuden ha meditar intensament la Passió de Jesús i la seva Resurrecció. I finalment la trobada amb el Crist ressuscitat que ens diu a tots:

La meva pau us deixo
La meva pau us dono

Carme Iduarte

Des de Malabo

La Francina Gabarró ha participat sovint en les activitats de la Casa del Miracle. I sempre ha expressat les seves ganes de fer un servei a l’Àfrica. Doncs bé, ara ja hi és. Us transcrivim l’escrit que ha fet per a la revista L’Agulla.

Els diumenges a les deu la parròquia de Santa Claudina al barri de Lamper, a Malabo, queda plena d’infants. És una normalitat a totes les esglésies del país presenciar l’assistència de quitxalla. Unes eucaristies d’una durada de més d’una hora, les homilies són llargues de trenta o quaranta minuts. Una situació poc habitual per nosaltres els blancs, perquè les esglésies de les nostres parròquies no les omplim i quan estan plenes de canalla és quan fan la primera comunió. Continua la lectura de Des de Malabo

Trobada entre el Museu de Solsona i la plataforma NaturaLitat en relació als menhirs

Us transcrivim a continuació un resum de la reunió que el passat 15 de gener van mantenir el Museu Diocesà de Solsona, el delegat territorial de Patrimoni de la Catalunya Central i representants de la Plataforma NaturaLitat en relació als menhirs que es van retirar per ser restaurats i que de moment són a la Casa Gran de Riner. Continua la lectura de Trobada entre el Museu de Solsona i la plataforma NaturaLitat en relació als menhirs

Vols anar a la presentació del curs de postgrau en valors i significats espirituals de la Natura?

DSC_0040.JPGBon dia a tots

Em plau convidar-vos a la presentació de la quarta edició curs de postgrau en valors i significats espirituals de la Natura, aquest divendres 15 de febrer, a les 4 de la tarda, a la sala de Juntes de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona (Campus barri vell). Allà presentarem el plantejament d’aquesta quarta edició del curs, els alumnes matriculats, i el professorat, a més d’una breu presentació de la plataforma Naturalitat, creada pels alumnes de les edicions anteriors, per part d’un membre de la seva comissió. Continua la lectura de Vols anar a la presentació del curs de postgrau en valors i significats espirituals de la Natura?

L’homilia d’ahir al Miracle

(Ramon Ribera-Mariné) Acabem d’escoltar dues pàgines magnifiques del llibre que hauria de ser la referència de tot cristià: la Bíblia llegida i meditada amb el rerafons del fet més important de la vida de Jesús, la  seva mort en la creu, un fet en el qual no hi veiem la crueltat de l’espècie humana, capaç de matar un altre per raó de les seves idees o per no oblidar un mal infligit, sinó testimoni del seu amor envers Déu i envers cada un dels qui tenim la gràcia de viure en el nostre estimat planeta Terra. Continua la lectura de L’homilia d’ahir al Miracle