Silenci, agraïment, relació: tres espais del Miracle

La primera vegada que vaig prendre part en una activitat del Miracle va ser en un curs de “Fotografia i espiritualitat”, un curs breu, poc tècnic (per sort, perquè jo de fotografia no en sé gaire!), però em va aportar dues coses: aprendre a mirar l’espai i aprendre a obrir l’esperit per captar-ne alguna cosa més enllà de la bellesa del paisatge, que és molta.

El tastet de la fotografia em va portar a inscriure’m en el curs “Natura & Espiritualitat”, que em va ajudar a anar més a fons en allò que havia après en el de fotografia. I a partir d’aquí vaig redescobrir alguns espais a l’entorn del Santuari, inspiradors una vegada i una altra. No en va han estat considerats des de temps immemorials una mena d’espais sagrats, que evoquen la transcendència. Per als urbanites com jo és fàcil arribar a aquesta conclusió. Com he comentat més amunt, la simple bellesa de l’entorn ja t’enlaira l’esperit. Però no és només això: l’entorn del Miracle permet observar molt bé el trànsit de les diverses estacions en els arbres, les temperatures -immisericordes a l’hivern-, els colors; et posa a l’abast la nit estelada, la nitidesa de l’horitzó, que encara destaca més enmig de la boirada baixa d’estiu i d’hivern. Però la natura del Miracle té la gràcia que és una natura cultivada, treballada pels pagesos. Això fa especialment visible el cicle de la sembra, del creixement amagat sota la terra glaçada a l’hivern, de l’esclat exuberant de la verdor, dels fruits i de la sega, i del despullament previ a l’hivern i de la mort. Connectar amb tot plegat et fa més conscient de la dissociació que vivim bona part de la humanitat entre el fet que nosaltres mateixos som natura i per tant compartim la seva bellesa, la seva fragilitat i els seus cicles, inclosa la mort, i el fet que tenim poder suficient per transformar aquesta natura fins al punt de tornar-la irrecognoscible i de posar-la tant en perill que hi arrisquem la supervivència.

El silenci de Sant Gabriel

L’immens retaule barroc del Santuari del Miracle, encapçalat per Sant Martí, compta en els seus laterals, pintats a la paret, amb els arcàngels Miquel i Rafael. El tercer arcàngel, Gabriel, és, des d’abans de la construcció del retaule, sense descans, fent la seva feina de missatger de l’Evangeli: fora de les parets eclesials, prop de la gent, a deu minuts del santuari, dalt d’un petit turó. És una ermita petita enclavada, del segle XV, davant per davant, a uns pocs quilòmetres de distància, del santuari de Pinós, el centre geogràfic de Catalunya. La vista circular que s’hi pot contemplar és espectacular. És un bon punt per observar també els efectes del molt devastador incendi de la Catalunya central el 1998 i la recuperació del bosc, transformat i divers.

Sant Gabriel és també l’espai principal de silenci quan des de la Casa d’Espiritualitat del Miracle s’organitza alguna activitat. Els estadants ja estan acostumats a pujar-hi sovint a les fosques. L’espai interior permet seure a meditar en silenci i amb l’única llum de les espelmes, les parets gruixudes i l’estora conserven el caliu. Els sentits s’aguditzen. La mirada s’eixampla a l’interior tal i com, en pujar, s’ha obert a l’exterior. El silenci sempre és silenci, però diria que a Sant Gabriel és especialment comunió amb la natura. El potent missatge de l’arcàngel no necessita gaire paraules.

Aquesta mateixa harmonia i obertura és la que fa que Sant Gabriel sigui també un bon punt de partida per a caminades contemplatives, a poc a poc i en silenci, de vegades amb la vista resseguint la sortida del sol i amb l’oïda atenta a la piuladissa concertada amb el moviment solar dels ocells.

L’absent Roc de la Marededéu: agraïts per viure

Una mica més avall de l’ermita de Sant Gabriel, trobem el Roc de la Marededéu. Un menhir immens, sostingut per dos pilars, actualment dipositat a la Casa Gran (l’Ajuntament de Riner) per a l’estudi que n’està fent el Museu Diocesà Comarcal de Solsona. Una absència que es fa notar i molt, perquè també aquesta pedra per si sola transmet una mena de sentit sagrat. En primer lloc perquè així va ser pensada i utilitzada pels nostres avantpassats a la comarca, encara que no sapiguem exactament el seu emplaçament, com era i de quins rituals va ser testimoni. I també perquè el Roc és ocasionalment altar des d’on es beneeix el terme i on de tant en tant se celebra l’Eucaristia. I és que és en un mirador natural que s’obre cap a llevant i que permet observar la sortida del sol, tot un espectacle. Al sud-est, les inconfusibles crestes de Montserrat esdevenen una altra connexió amb l’espiritualitat. El sagrat, doncs, persisteix. Confiem que ben aviat el Museu compti amb els fons necessaris per tornar el roc a lloc. Mentrestant el buit que ens crea continua fent de catalitzador de benediccions i agraïments per tot allò que la llum i la terra ens aporten.

Una nena que apareix… i desapareix perquè ens acollim mútuament

La Bassa d’Òria, és l’espai on el 1458, una misteriosa nena s’aparegué a dos vailets de La Cirosa. L’aigua, un espai d’encontre, un espai que dona vida, un espai que purifica, un espai on, de vegades la cultura popular hi ha fet habitar dones misterioses, facilita aquest Miracle d’obertura a la transcendència i de trobada amb la Mare de Déu. Avui la Bassa és un gran cercle, tot just davant del Santuari, amb una acústica singular i uns peixos que, en el més cru del cru hivern, queden atrapats sota el gel.

Però el monument més solemne no és en l’espai de l’aparició de Maria, sinó en el de la seva Desaparició. La minúscula capella de la Desaparició és a uns 150 metres de la Bassa d’Òria. En un espai que suggereix molta més intimitat, potser perquè queda arrecerat pels arbres que hi condueixen, resseguint un viacrucis. És un bon espai per celebrar i per parlar sense pressa, perquè afavoreix el cercle de companys asseguts dins o fora de la capelleta i l’intercanvi reposat de mirades i de somriures. Per gaudir d’un prudent foc de camp en la nit freda on la comunicació i l’acollida mútua són fàcils.

Mercè Solé

3 pensaments a “Silenci, agraïment, relació: tres espais del Miracle”

Leave a Reply to JOAQUIM GALCERAN GALCERAN Cancel reply