Del Barroc del retaule al barroc prehistòric

L’he vist molts cops, però sempre n’espero alguna cosa nova. El camí de pujada va bé per pensar. El retaule barroc diu que per brillar cal amagar la matèria, cal dissimular-la sota tota mena d’exuberàncies, com si ens fes nosa; però alhora acumula tot un bosc, com si calgués amuntegar la fusta per assegurar-se que hi ha alguna cosa a sota, i potser de tant amuntegar i tant daurar acaba fent evident que dins de tota aquella matèria hi ha alguna mena d’insuficiència, una buidor inquietant. ¿I si calgués fer el contrari? Exposar l’austeritat, mostrar-la en el seu magnetisme, en la seva aura. No daurar res. Venerar el roc. El dolmen descontextualitzat té una simplicitat que pica, com un poema de Brossa o una escultura de Tàpies. Et diu simplement: mira el món, l’havies vist milers de vegades i no et pensaves que era així. Al voltant s’esbatanen els horitzons, les muntanyes del nord i del sud, les pinedes, els rostollars, les cases, les carreteres que cal·ligrafien la terra.

Finalment arribo a dalt, tot suat, i la llosa prehistòrica no hi és: només queden els dos pilars. Un cartell informa que se l’han enduta per restaurar-la; les decoracions s’engrunaven i a l’aire lliure s’haurien esborrat.

Dos pilars sense res a sobre. Potser encara és millor així: el buit elevat, enaltit, vibrant sota la calda d’agost, per mostrar allò que no es veu.

(Raül Garrigasait, País barroc, L’avenç: Barcelona 2020, plana 84)

Leave a Reply